Proposta de psicomotricitat

Les sessions de psicomotricitat al centre són realitzades per una figura que no és la tutora del grup. En canvi, nosaltres com a practicants sí que hem d’estar presents en aquests moments, la qual cosa considero totalment fonamental; de fet, en la meva opinió la tutora d’un aula hauria d’estar durant aquests moments ja que la pràctica psicomotriu inclou aspectes fonamentals en el desenvolupament dels infants que ajudaria a les mestres a fer una observació, un seguiment i, conseqüentment, donar una millor resposta a les dificultats manifestades pels diferents infants. Ara que ja portem bastant de temps amb els nostres grups, na Tanit, en Jose i jo vàrem decidir planificar tres sessions de psicomotricitat segons les necessitats i característiques del nostres grup (tres i quatre anys).

Per a les classes de tres anys hem fet una mateixa proposta, amb dos materials bases: capses de cartró i paper de periòdic. Tenint en compte el projecte de millora que vaig realitzar a l’escoleta i basant-me en la gran quantitat de possibilitats que ofereix un material fàcil de manipular i aconseguir vaig pensar que seria una bona idea poder oferir-lo als infants durant aquest moment. Entre els tres vàrem pensar que seria adient que els nens tinguessin suficient espai per jugar i per això decidírem que la sala només constaria del material esmentat. 

Com a zones destacades vàrem voler crear diferents espais:

• Una torre de capses que simulés la torre que tomben. En darrer moment vaig considerar que l’entrada al moment d’expressió motriu tombant aquesta torre provocaria impactes contra el material proposat i possiblement el destrossarien. Per això, i amb prèvia explicació sobre la fragilitat del mateix, vaig decidir que entraríem caminant.

• Una muntanya de boles de periòdic. Aquest espai, tal com vàrem pensar va ser el principal focus d’atenció a l’inici de la sessió. Les característiques d’aquesta zona varen permetre moviments més grans: els infants es ficaven dins del munt i amb les dues mans llançaven els papers cap a dalt.

• Els tres túnels. Cada túnel tenia unes característiques diferents; per una banda, hi havia un que no tenia cap tipus d’obertura, la qual cosa feia que fos un espai fosc i íntim que va permetre jocs simbòlics molts relacionats amb la nit com ara dormir. També, els infants l’han utilitzat per realitzar un joc presimbòlic, que consisteix en amagar-se; aquest joc, tal com diuen Ruiz i Abad (2011) “de todos los juegos presimbólicos, quizás sea éste el que deja ver con más claridad la idea de sentir la vivència de la presencia y la ausencia, el estar y no estar, la unión y la separación. Es un juego que se empieza muy pronto y se prolonga en el tiempo, transformándose de múltiples formes, añadiendo elementos o variantes y aumentando su dificultat en la ejecución”. 

• Un altre túnel consistia en dues capses juntes on hi havia una porta per entrar i una obertura a la part superior de la capsa. Hi ha hagut infants que han estat tota la sessió en aquestes capses o bé fent el joc d’amagar-se i altres jocs simbòlics més centrats en el món fantàstic dels cavallers, princeses, castells... La finestra superior permetia que els nens juguessin a aparèixer i desaparèixer:

 "Cuando el niño/a juega a esconderse y salir de su escondite, busca la mirada del otro; estos juegos denotan la diálectica de estar en la mirada del otro, desaparecer y volverse a encontrar con ella, en una dinámica de juego y placer extraordinaria para el niño/a y también para el adulto que comparte con él la experiencia." (Arnaiz, 2008).

• El tercer túnel, que tenia petites finestres pels costats, ha estat utilitzat pels nens com a recipient per omplir i buidar. Aquest tipus de joc, tal i com ens diuen Ruiz i Abad (2011) “son juegos que favorecen la construcción de la estructura cognitiva a través de la curiosidad y la investigación del entorno. [...] Podemos constatar que detrás de estas acciones aparentemente caóticas hay en muchas ocasiones una clara intención de realizar un proyecto, no solo por la disposición de los productos resultantes: alinear, apilar, amontonar, trasladar, etc., sino por el alto grado de implicación y esfuerzo en la tarea que realizan”.

• El camí de periòdics estirats al terra ha convidat a un contacte de tot el cos amb el material, ja que els nens es tombaven damunt d’aquest estirant les seves extremitats i amb moviments amplis lliscaven amb aquest. També els ha servit per cobrir tot el seu cos. Una acció que tal com la muntanya de boles semblava molt més emocional, una forma de sentir el material com si fos una prolongació del seu estat anímic. En concret, hi ha hagut un grup de nenes que ho han utilitzat per amagar-se sota dels mateixos.

     “Progresivamente es el propio niño el que juega a taparse los ojos con las manos o con una tela, o gira la cabeza para no ver al adulto, dando así muestras de haber comprendido el significado y la intención del juego de esconderse” (Ruiz i Abad, 2011)“El sentido de esconderse estaría en experimentar la sensación de ser importante para alguien, que te busca cuando no estás porque te echa de menos” (Ruiz i Abad, 2011) 

•  Per últim, tot i que no estava previst, vaig posar periòdics penjats a una corda que travessa la sala, tot creant un espai a una altra alçada, que requerís altre tipus de moviments més físics: saltar, botar... Aquest espai a donat joc a un treball col·lectiu molt interessant que ha consistit en diferents estratègies per agafar els periòdics; alguns infants saltaven, altres llançaven materials per tirar-lo i altres han agafat mòduls que els servien per pujar-se i agafar el material.

Un aspecte de la sessió que vull comentar ha estat una acció desenvolupada per alguns infants: trencar els 

periòdics. Malgrat que en un principi em semblava una actitud desfavorable per part dels infants, després de reflexionar i considerar que “Todo juego significa algo” (Huizinga, 1972, 12), me adonat que jugar a destruir pot estar relacionat amb el desig de separar-se i de ser un mateix, d’apartar els obstacles que impedeixen complir els objectius que ens proposem i que ajuda als nens a fiançar la seva identitat i la capacitat de decidir i elegir. Per això, si el nostre objectiu era donar resposta a les necessitats dels infants, podem afirmar que la necessitat de destruir ha estat complerta.

Tot i que he començat per parlar de la TOMBADA DE LA TORRE I DE L’EXPRESSIVITAT MOTRIU, vull reprendre el moment del RITUAL D’ENTRADA. Aquest, ha estat una combinació de l’estil utilitzat per na Marga (psicomotricista) i les meves aportacions. Primer he volgut presentar el material que hi havia en la sala, tot fent conscients als infants de la fragilitat del mateix (cartró); tot i que un infants en concret s’ha pujat dalt una de les capses, una acció  normal de conquesta de l’altura, en general tots han tingut molta cura i no han trencat les capses.

Una vegada explicades les característiques dels materials, hem parlat de les normes, però les he relacionat amb el que havíem parlat del material. Per exemple, el fet que sigui un material fràgil fa que una norma sigui que no el facem malbé ja que ha de poder aprofitar-se per tots i també per la classe de les zebres, que encara havien de fer la seva sessió. Crec que ha estat una bona forma de fer entendre als infants que les normes no les posem per gust, sinó que tenen un sentit. Aquest moment, a diferència de com ho fa la psicomotricista ho he realitzat sense música, ja que crec que estar parlant amb el soroll de la música fa que els infants s’agitin més i costi més parar atenció en el que es comenta.

Quant al RITUAL DE SORTIDA, he volgut que els infants fossin partícips en la recollida, ja que crec que és un moment que els ajuda tornar a la calma, associar que el joc ha acabat i quina millor forma que fer-ho com ho fan a qualsevol de les activitats que realitzen: recollint. Com diu Vives (2008) "Después del desorden viene el orden, por eso es necesario que el niño/a tenga la oportunidad de vivir esta dialéctica que le ayuda a reorganizar el psiquismo. Dispersar-reagrupar objetos, tomar para sí y abandonar, hacer-deshacer, ordenar-desordenar, construir-destruir, aparecer, desaparecer, vacíar-llenar son actividades que están en estrecha relación con el placer de pensar."

REPRESENTACIÓ

Aquest darrer aspecte va ser un dels que hem va mancar a l’altra sessió que vaig conduir jo. Per això en aquesta m’he controlat millor el temps per tal de què els infants tinguessin la possibilitat d’expressar verbalment el que havien fet, és a dir, d’expressar-se sense moviment. Per això, puc dir que en aquesta sessió sí que vaig tenir en compte la importància d’aquest moment com a espai que possibilita al nen prendre distància de la seva expressivitat motriu per traslladar-la a nivells més cognitius.  

Valoracions de la mestra de psicomotricitat

Tot i que el muntatge de la sala el vàrem realitzar entre els tres practicants, la sessió de la meva aula la vaig dirigir jo. No obstant, la psicomotricista va estar present i a posteriori hem va fer una valoració. En aquesta va mostrar una gran satisfacció amb el proposat, tot ressaltant el bon funcionament del moment de la conversa final (representació) ja que segons ella vaig aconseguir que cadascun dels grups de joc expliquessin respectant els torns els jocs realitzats.

A més, al principi em va comentar la possibilitat de què els nens demanessin altre material; jo li vaig explicar que en cas de necessitar un altre material oferiria les teles ja que  considerava que era un material que oferia unes possibilitats semblants i complementàries al material proposat. Aquesta demanda per part dels infants no es va produir i ella es va mostrar sorpresa per aquesta actitud, sent una mostra de com aquest material havia aconseguit captar l’atenció dels nens durant tota la sessió.

El fet de fer una valoració tan positiva de la meva proposta em va ajudar a reafirmar-me i és un  aspecte que em reforça i m’ajuda ja que a la sessió anterior, només estava la meva tutora i ja em va expressar que ella no havia anat a psicomotricitat i ho va deixar en les meves mans. Crec que  és important que ara, que estic provant diferents formes de portar els moments de la vida a l’escola hi hagi una persona que m’ajudi a fer una avaluació del que plantejo i en aquesta sessió ho he pogut obtenir.

L’única cosa que no vaig tenir en compte i que m’hagués agradat incorporar és música durant el moment de la recollida. A més crec que hauria estat una forma d’incloure una mica a la psicomotricista ja que és l’estratègia que ella utilitza perquè els infants s’asseguin.

“Quisieramos ofrecer ahora la metàfora de la caja como objeto cotidiano y universal de juego simbólico. Quizá pudiera ser relevante para presentar aspectos del concepto de símbolo desde diferentes mirades, historias y testimonios. Comparten el pensamiento de ser un objeto lúdico de poderosa evocación y fascinación que posee la dualidad del dentro-fuera o lugar y no-lugar para la experiencia del lleno y el vacío como evocación de lo corpóreo. Las cajas son cámara oscura o mínimos escenarios con una historia propia, pues preservan la memoria de lo que han contenido en algún momento y son contenedores de objetos valuosos, des de las cajas “fuertes” a las cajas “frágiles” que sirven para guardar el patrimonio infantil. Lugar que alberga nuestro principio y final, pues todo es símbolo mientras seamos caja de resonancia donde nuestra vida vibra.”

(Ruiz i Abad, 2010)

M'encarrego de la sessió de psicomotricitat

A partir de diverses sessions de psicomotricitat, on he observat les accions que duen a terme els infants, el tipus de sala muntada i la manera en què es duia a terme la representació vaig decidir planificar jo la sessió de psicomotricitat sense realitzar canvis significatius en la disposició de la sala degut a què la mestra que s’encarrega d’aquest moment em va dir que feia molt poc temps que havia canviat la disposició de la sala.

Aquest dia, la psicomotricista no va poder assistir a la sessió sinó que estava la meva tutora. A l’hora de planificar els diferents moments vaig tenir en compte la meva experiència al pràcticum I i a l’escola on estic actualment, així com l’aprés teòricament a l’assignatura relativa a la pràctica psicomotriu realitzada al segon curs del grau.

Basant-me en aquests aspectes tenia clar quines coses volia conservar de les sessions que normalment realitzen els infants de la meva aula i quines volia canviar.

En primer lloc, i en relació al muntatge de la sala (aquesta estava totalment desmuntada ja que també s’utilitza com a racó de les construccions) vaig cobrir tot el terra amb matalassos i materials tous. A més, per mantenir la disposició dels materials vaig col·locar una taula amb una tela que la cobria però incorporant un túnel. La intenció és que els infants tinguessin un espai fosc que travessar per poder arribar a aquesta taula que és com un amagatall ja que en cap sessió he vist que s’incorporin els túnels.

Un altre espai que vaig voler mantenir és un banc inclinat i recolzat en una taula ja que a nivell físic permet accions diverses com ara pujar o baixar, fer equilibris o saltar des de la taula. Crec que és important que hi hagi espais com aquests deguts a què és la única forma de conquerir l’atura que els infants tenen ja que no disposen d’espatlleres. A més he volgut afegir un mòdul triangular a un dels costats de la taula amb la intenció que els infants poguessin baixar relliscant (com un tobogan).

 

Aprofitant que disposem de matalassos i bancs he volgut que a una zona el matalàs estigués per sobre d’un banc, tot creant una superfície corba que permetés accions com ara deixar-se caure rodant o pujar i baixar (com si fos una muntanya).

Un altre canvi que he realitzat ha estat la incorporació d’una zona pensada pel joc simbòlic ja que durant aquestes setmanes he observat que els  espais disponibles afavorien més l’expressivitat motriu que la simbologia. A més, i a partir de veure com els infants cerquen  llocs tancats on poder amargar-se i dur a terme jocs més simbòlics vaig pensar en agafar idees d’un llibre anoment “El juego simbólico” de Javier Abad i Ángueles Ruiz de Velasco, ja que aquest documentava processos on els infants aprenien a simbolitzar, envestint les relacions, els espais i els objectes com formes d’elaborar simbologia i connectar així amb l’estructura simbòlica que fa possible l’aparició dels processos educatius (Ruiz de Velasco i Abad, 2011, 22). Tal com expressa Arnaiz, “Educar es capacitar para realizar una transformación simbólica de la realidad pues la educación no es más que un proceso simbólico”.

A partir de consultar aquest llibre, focalitzant la mirada en els espais que a mi m’interessaven i tenint en compte l’edat i característiques dels infants, vaig decidir que utilitzaria les teles per crear un espai “tancat” (menys visible) ja que el fet de disposar d’un espai d’aquestes característiques incita als nens a representar espais com una casa, un amagatall o altres espais que promouen un tipus de joc més simbòlic que motriu. A més, vaig proposar aquest espai com a imitació de cabanya, ja que segons el llibre els jocs d’amagar-se són els que deixen veure amb més claredat la idea de sentir la vivència de la presència i absència, el estar i no estar, la unió i la separació. 

La torre la vaig realitzar amb els mòduls disponibles tal com fa na Marga.

El canvi més significatiu que vaig voler afegir va ser l’espai del ritual d’entrada i sortida i la forma de dur-lo a terme. Normalment, els infants seuen damunt dels terra cobert pels matalassos on després fan psicomotricitat, és a dir, que utilitzen un espai per realitzar diverses moments. Això es contradiu amb la distribució d’espais de la qual ens parla Aucouturier ja que segons aquest el fet que la sala estigui organitzada en espais (espai més sensoriomotriu, espai simbòlic) fa que el nen prengui consciència de les diferents zones de què disposa la sala i així ho traspassi a altres contextos. És a dir, el fet de establir una diferenciació entre diferents espais com ara l’espai de joc, l’espai de comunicació (ritual d’entrada i sortida) l’espai per representar... fa que els nens adquireixin consciència de què hi ha diferents llocs on les accions canvien segons aquests. Pensant que tal vegada era per aquest motiu que durant el moment de la conversa inicial i final els infants es distreien jugant o tocant els mòduls, vaig pensar delimitar una  zona que els infants relacionessin amb un moment de calma, de parlar tranquils. Per això vaig agafar uns matalassos allargats i els vaig col·locar un al costat de l’altre, creant una forma de “U” però posant unes teles que els cobrien. D’aquesta forma vaig crear un espai diferenciat, a més amb  un material (les teles) que els infants utilitzen per descansar i per als moments de tranquil·litat.

Al moment del ritual d’entrada vaig continuar amb la presentació de les normes ja que crec que per tal que la durant la pràctica psicomotriu tots els infants es sentin segurs és  necessari l’establiment d’unes normes. No obstant, hem de reflexionar sobre el valor d’aquestes, és a dir, hem d’entendre-les i fer-les entendre als infants com un aspecte necessari perquè tots puguem aprendre i conviure i no com un capritx d’autoritat del professor. A més els conflictes que sorgien durant la sessió els anava resolent mitjançant la mediació, la reflexió i la paraula; parlant amb els infants involucrats sobre com es senten i com pensen que es sent l’altre i deixant que ells parlin (no només l’adult). Un aspecte que vaig incorporar va ser el moment d’escalfament del cos al qual vaig anomenar “despertar el cos”, ja que com qualsevol activitat física crec que la psicomotricitat necessita d’un escalfament previ.

Una vegada iniciat el moment d’expressivitat motriu vaig anar pels diferents espais de la sala donant resposta a les demandes dels infants: posar les teles als nens com si fossin capes, vestits, etc. o resolent els conflictes que es plantejaven, així com animant o reconeixent els assoliments dels nens: salts des de diferents alçades, construccions, etc. Aquest darrer aspecte fa referència al tipus  d’intervenció que proposa Aucouturier: la indirecta ja que no ens centrem en un únic alumne, perquè faria que els altres es sentissin desatesos, però els fem senyals a tots de què estem allà, els acceptem amb una simple mirada o amb un somriure.

Tot i que en aquesta sessió no volia afegir les peces de construccions, que na Marga (psicomotricista) incorpora a meitat de la sessió, al final ho vaig fer perquè hi va haver dos nens que m’ho van demanar.

Tot i que normalment se’ls deixa utilitzar la pissarra de la sala durant aquest moment, degut a què vaig observar que una nena no feia cap tipus de joc, només pintava a la pissarra, vaig dir al grup que hi havia en aquesta zona que anessin cap als matalassos i que la pissarra no es podia fer servir en aquella sessió. L’objectiu d’aquesta demanda era que la nena pogués gaudir dels beneficis que la pràctica motriu té pel desenvolupament.

Al final de la sessió, tot i que na Marga sempre posa música a la ràdio com a senyal de què s’ha acabat la sessió i no fa que els infants recullin. Hi ha mestres que pensen que els infants han de recollir la sala com a senyal de final de la sessió, de tornar a fer el que hem desfet i altres que pensen que fer recollir la sala suposa un trencament d’aquest moment i fa que els nens es dispersin a l’hora de representar i recordar els jocs realitzats. Jo vaig voler que els infants recollissin la sala ja que a l’aula hi ha diferents nens que tenen problemes amb aquest moment i vaig pensar que és una forma d’entendre que quan la sessió s’acaba hem de tornar a fer, a construir la sala per tal que uns altres infants la trobin tal com nosaltres l’havíem trobat.

Un dels aspectes que va fallar a la sessió va ser el moment de la representació, ja que per motius de temps (havíem d’anar a celebrar l’aniversari d’un nen) no es va poder fer. Aquest moment és una altra manera que tenen els infants d’expressar-se però sense moviment i és molt important perquè possibilita al nen prendre distància de la seva expressivitat motriu per traslladar-la a nivells més cognitius. Ausubel ja plantejava la importància d’aquests tipus d’activitats quan deia que els infants no només eren actius mentre es movien, fent al·lusió al moviment mental. A pesar de l’importància d’aquest moment quan estàs a un centre t’has d’adaptar als petits imprevistos que es presenten i tot i que a una altra sessió miraré d’organitzar millor el temps per tal de no haver de suprimir cap moment.

El que si vaig poder fer va ser el moment de relaxació. Només havia vist una única forma de realitzar aquest moment i va ser una sessió on es van posar per parelles i es van donar massatges. Jo vaig pensar una altra forma que va consistir en què els infants es tombessin al terra cap amunt i jo anava passant amb  una tela que els lliscava pel damunt. A més vaig apagar el llum, per tal de ser més coherent amb el moment en què els infants es relaxen, durant la nit, i els vaig contar una història d’uns nens que dormien i escoltaven diferents sorolls de la nit (llops, aus nocturnes, el vent, la pluja...) així com l’escolta del silenci. Va funcionar molt bé i els infants es van relaxar i van seguir la història, però al moment de despertar-nos, quan vaig encendre la llum, els nens començaren a cridar molt fort. Si ho hagués de tornar a fer, faria que s’aixequessin amb la llum apagada per tal que el canvi no fos tan brusc i així evitar l’exaltació que va provocar el moment d’aixecar-nos. 

Per últim, i com a forma de sortir al passadís a posar-nos les sabates, vaig col·locar un mòdul a la porta pel qual els infants havien de passar d’un en un ja que per recomanació d’un company que no ho va fer, els infants sortien així més tranquils al passadís.

Curiositats de la sessió

Pel que fa a l’espai de teles creat amb la intenció de transmetre tranquil·litat i fomentar un tipus de joc més simbòlic m’he adonat que els infants que tenen un tipus de joc més mogut sobretot relacionat amb les lluites, han utilitzat l’espai per realitzar aquest mateix joc. Aquest grup estava format només per nens que han arribat i tombat l’arc que havia construït i per on pensava que els infants anirien passant per baix.

Crec que per haver aconseguit això, hauria d’haver avisat amb antelació del nou espai creat però vaig considerar que suposaria condicionar el tipus de joc i per això he decidit no dir res i veure què passava, la qual cosa ha suposat que només els primers que han arribat hagin observat aquest pont. Per a una altra sessió si que avisaré dels elements nous ja que almenys, encara que el tombin, els infants que vulguin poden tornar a construir-lo.

A pesar d’aquest fet, sí que hi ha hagut infants que han utilitzat l’espai com estava previst, creant històries relacionades amb el món de la llar com ara una mare que dutxava i vestia a la seva filla per anar a l’escola o simplement com a espai de tranquil·litat on romandre asseguts.  

En relació al banc recolzat amb la taula i amb un mòdul triangular que feia de tobogan, m’ha sorprès que la majoria de nens utilitzessin la peça no com a element per baixar sinó que el joc consistia en pujar a la taula i saltar per damunt del mòdul sense tocar-lo.

M’he adonat que el fet de posar el túnel com una prolongació de la taula ha fet que els infants no quedessin baix d’aquesta ja que el joc consistia en creuar pel túnel sortir per la taula i tornar a entrar. Per tant, ha canviat el tipus d’acció que es donava en aquest espai, que en sessions anteriors era una zona tranquil·la on amagar-se, tot utilitzant la taula com una part més del túnel, una zona de pas on no quedar-se asseguts. No obstant, el fet de disposar del racó que havia creat amb les teles ha fet que els infants disposessin d’un espai per a aquest tipus de joc més tranquil.

Autoavaluació

Pel que fa a aquesta sessió  un dels aspectes que crec que he de millorar, tal com ja he dit és el fet de presentar l’activitat abans de què aquesta comenci. Això és un aspecte que ja he comentat a altres entrades i que moltes vegades no fem, directament els infants passen a un espai i comencen a jugar sense parar atenció en el que hi ha.

Això fa que tan se val si has posat un circuit, com si has fet cabanyes... ja que els infants entre i destrueixen el que hi ha sense tenir temps per pensar en el que poden fer amb això.

Quant a l’observació realitzada, tot i que em vaig plantejar observar la relació dels infants amb els espais, he de dir que no vaig apuntar res. És a dir, tal com he anat presentant vaig recollir una idea molt general sobre l’ús que els diferents grups d’infants donen als espais però sense fer una graella concreta. El fet de ser un moment de tanta activitat, implica que apareguin major nombre de conflictes i això requereix una atenció per part meva. Tot i que a la assignatura de Psicomotricitat realitzada al segon curs vàrem fer observacions molt detallades, t’adones com quan ets tu qui participa en la sessió i si a més estàs sol, és molt complicat poder dur a terme la tasca d’apuntar i d’intervenir al mateix temps. Aquest aspecte és una realitat a la qual la psicomotricista ha de fer front cada dia i per això crec que és important que cada sessió et plantegis un paràmetre concret per observar (l’infant en relació a l’espai, els materials, els altres o amb sí mateix) o a un grup d’infants reduït en comptes de tot el grup, i no intentar donar resposta a molts d’ítems ja que el que acabes aconseguint és no centrar la mirada en res en concret.

Per a la pròxima sessió faré una proposta de sala diferent, ja que tot i que ara he afegit aspectes nous, la sala estava muntada tenint com a model la de les sessions anteriors.