La importància d'estar ben informats

Fa  uns dies, quan parlàvem amb els pares sobre els horaris per deixar als infants (de onze a dotze del matí), una mare va explicar la següent situació: “a les onze i vint del matí vaig portar al meu fill a l’escola perquè havíem anat al metge i em van fer esperar fins les dotze”. Aquesta mare evidentment, estava indignada ja que estàvem dient un horari, dins el qual ella havia portat al seu fill i no se l’havien agafat. A més hi havia mares que confirmaven que elles sí que ho havien pogut deixar durant aquest horari.

Doncs, què puc llegir d’aquesta situació? S’està donant un tracte d’igualtat a totes les famílies del centre? Perquè a  unes si que se’ls obri la porta i a altres no? Durant una jornada escolar, nosaltres diem als infants frases com “has de seure com tots, has d’esperar com tots...”. Com va dir Karl Marx a les conclusions de la "Tesis sobre Fueuerbach" (circa 1860) "La mejor forma de decir es hacer"; si a un nen se’l demana que respecti les normes igual que ho ha de fer la resta però la persona què ho demana no aplica les mateixes normes a nivell de centre per a totes les famílies, està donant un bon exemple? Quins valors estem transmetent?

Aquestes situacions es van donar perquè entre les mateixes tutores del centre no tenien clares les franges horàries d’entrada d’infants durant la jornada escolar; és a dir, per una manca d’organització del centre i de comunicació entre les normes estipulades per l’equip directiu i la tutora. Tot això contradiu el principi pedagògic de l’escola que diu així “Una escola inclusiva: on es manté la inclusió com a principi d’intervenció, afavorint el sentiment de pertinença de totes les persones implicades en els grups amb els quals interactuem, des dels propis companys i companyes de feina, el nostre alumnat i les seves famílies, evitant d’utilitzar qualsevol mena d’etiquetes” (PEC CEIP Es Pratet 2013-2014).

Com pretén el centre que les famílies es sentin incloses a un lloc on el que és una norma per uns, no ho és per altres? A més, crec que com a educadors hem de donar exemple sent una mica flexibles i, tot i que per un costat, entenc que l’hora de deixar als infants és una, el fet que aquesta escola disposi d’un bidell permet que l’horari de deixar als infants sigui més flexible i més quan és per raons com anar al metge. Hem de tenir en compte que les famílies també treballen i és una “faena” que tinguin metge a les nou i hagin d’esperar fins les onze per poder tornar a deixar als infants.

No obstant, aquest tema es va parlar a un claustre i s’ha decidit que en els casos en què les famílies avisin amb antelació de situacions com aquesta el bidell els obrirà a la hora que necessiten. D’aquesta forma, tant l’escola com les famílies surten guanyant ja que, per una banda, el bidell sap a la hora exacta a la qual haurà d’estar pendent de la porta (ja que fa altres tasques al centre) i les famílies no hauran de perdre temps esperant a l’hora del pati.

Com diu Ocaña (2008) “Son muchos los estudios que evidencian el currículo oculto que, de forma invisible, existe en las prácticas educativas, y debemos tener en cuenta cuál es el efecto discriminador que puede tener. Las educadoras y educadores sonun modelo o referente, y a través de su propio comportamiento están transmitiendo y educando en cada momento”.

És per aquest motiu, que la organització i gestió d’un centre és molt important en el seu funcionament ja que com he pogut veure, d’aquest aspecte depèn que la relació entre la família i l’escola sigui de qualitat i això, com ja sabem influeix en el procés d’escolarització dels infants; si una família no està contenta amb el tracte que rep per part de l’escola,  ho transmetrà als seus fills i aquests no veuran el centre com un lloc de creixement i enriquiment sinó com un espai discriminatori.

El fet de ressaltar aquesta situació com a negativa, és perquè m’he adonat de com si a un centre com és Es Pratet, on es produeixen cada dia reunions  de claustre a fi de transmetre a tots els nivell l’organització, gestió i ideari del centre, es produeixen esdeveniments com aquest, què estarà passant als centres on la comunicació amb l’equip directiu és molt més escassa i fins i tot quasi nul·la? És per aquest motiu que considero fonamental una estreta i bona relació de tota la comunitat educativa, on la informació estigui a disposició de qualsevol persona que “viu” la realitat del centre.

Referències: 
OCAÑA CARRASCO, R. (2008). Muévete por una educación en igualdad. URL:http://www.mueveteporlaigualdad.org/docs/educacion_en_igualdad_castellano.pdf

Avaluem, millorem

Avui, aprofito la meva reflexió per comentar un aspecte moltes vegades oblidat: l'avaluació. 

Quan vaig començar no vaig parar molta atenció en aquest aspecte, però una vegada consultats els documents vaig veure que a la PGA hi havia un apartat on es contemplava el procés d’avaluació on s’indica que  “els docents avaluaran tant el procés d’ensenyament i el desenvolupament de capacitats per part de l’alumnat, com la seva pràctica docent. L’equip docent de cicle concretarà els criteris d’avaluació a les programacions didàctiques” (PGA CEIP Es Pratet). Tot i que es cert que a la programació de la meva aula apareix un apartat on s’indica que es realitzarà una avaluació inicial per conèixer i adaptar-se al nivell de cada infant (coneixements previs), així com una continua que permeti millorar determinats aspectes i una final, on es determina si s’han aconseguit els objectius plantejats inicialment, a la pràctica no sempre es realitzen els processos esmentats; el que si es solen realitzar són fotografies de determinats moments.

El fet que no es segueixi un enregistrament sistemàtic i objectiu sobre la pràctica dels infants i dels professors, des del meu punt de vista fa que sigui molt difícil focalitzar la mirada en un criteri concret, com per exemple la motricitat fina d’un infant, ja que són fotografies preses sense un objectiu previ marcat. Si des de l’inici no hi ha una intencionalitat de valorar algun aspecte, no crec que serveixi per a molt tenir fotografies a l’atzar de tots els nens que només es miren per seleccionar les que es posaran a les vides d’aula de final de trimestre que s’entreguen a les famílies.

A la meva aula en concret, la tutora després de les activitats analitza el que no ha sortit bé per modificar-lo en un altra sessió. Però és un mètode objectiu dependre de la seva memòria? Jo crec que tot i que li va bastant bé, ja que en diverses ocasions em diu coses com ara “t’enrecordes que a l’activitat de les taronges, no podien obrir-les tots sols? Doncs avui farem un petit tall que els doni facilitats per fer-ho”, crec que dependre del que recordes a més de ser molt subjectiu, és susceptible a l’oblit. Per això, crec que el millor seria focalitzar la mirada en determinats aspectes o infants, per exemple “avui observarem el llenguatge de na X i en X”, ja que faria que la nostra mirada tingués un objectiu i per tant, no seria una observació tan àmplia i dispersa com les que estem realitzant actualment.  

Seria necessari que el centre en general compartís la idea sobre avaluació que ens proposa Bejerano (2011), la qual consisteix en què:

 “La evaluación tiene una función de retroalimentación, ya que a la vista de los resultados, se replantean de nuevo los objetivos o cualquier otro elemento del proceso educativo, inclusive la propia evaluación. La evaluación en infantil pretenderá señalar el grado en que se van alcanzando las distintas “capacidades” del niño. No obstante, la evaluación ha de valorar no sólo el proceso enseñanza/aprendizaje, sino también la práctica docente, el alumno, al centro y a la propia administración.”

 Si fos així, a nivell general es crearia una altra dinàmica de treball que fomentaria la reflexió sobre les diferents accions que es duen a terme i que actualment tant necessiten els centres. Per poder realitzar aquest procés, i tal com es fa a la meva aula, és necessari realitzar una bona documentació, la qual implica enregistrar mitjançant diferents formats que permetin la recollida no només d’imatges sinó també de comentaris dels implicats en el procés d’ensenyament – aprenentatge.

Partint d’aquest procés de recollida de material, es produeix el procés de reflexió al qual he fet referència, on les mestres extrauran molta informació amb valor retroalimentador que els servirà per tenir una imatge ajustada de les capacitats i limitacions dels infants, que permeti ajustar futures activitats a dit nivell, així com per identificar punts forts i febles de la pròpia pràctica docent.

Una solució seria que cada tutora tingués un diari d’aula, tal com el propi centre indica a la PGA, on quedés reflectit de forma escrita l’activitat quotidiana desenvolupada a l’aula. Crec que d’aquesta forma es tindria un valuós instrument per detectar mancances o dificultats i així elaborar propostes que les treballessin. No hem d’oblidar que l’avaluació ens ha de servir per prendre decisions que afavoreixin la qualitat de l’ensenyament.

Amb aquesta reflexió no pretenc donar la idea que per a mi tot aquest procés sigui fàcil, ja que sóc conscient del treball que implica i de la gran dificultat que suposa a les aules on només hi ha una única persona (educador), ja que és gairebé impossible que un únic docent pugui atendre a tots els infants i alhora focalitzar la seva mirada i enregistrar el que observa de forma gràfica i escrita. A pesar d’això, ara, que totes les aules tenen el recolzament d’una persona de pràctiques i podrien aprofitar per dur-ho a terme, tampoc s’està fent en molts de moments. No obstant això, i a diferència de l’escoleta (no hi havia cap moment d’enregistrament), sí que hi ha altres moments en què durant les converses amb els infants la mestra els diu que apuntarà les seves idees a la llibreta i després ho transcriu per posar-lo a la porta. Encara així, crec que es tracta més d’una tasca orientada a les famílies, que no a l’aula; és a dir, que després la tutora no les aprofita per reflexionar sobre el que succeeix durant aquest moment. Suposo que darrera d’aquestes actuacions hi ha una manca de conscienciació sobre la importància d’enregistrar, avaluar, documentar i reflexionar sobre la pràctica educativa i la labor docent.

Tenint en compte que l’avaluació és una eina que ens serveix per a prendre decisions sobre el procés d’ensenyament - aprenentatge, crec que aquesta pràctica va en detriment de la qualitat d’aquest procés ja que considerar l’avaluació com a aspecte no fonamental per una bona actuació fa que la mestra no tingui una visió objectiva del procés real que s’està duent a terme. Si no portem a terme processos de recollida de informació, reflexió i canvi, continuarem amb les nostres pràctiques, sense aturar-nos tan sols a qüestionar el que estem fent. Es tracta de pensar en els beneficis que suposaria per l’educació en general, parar una mica d’atenció en analitzar les passes que donem; com diu González (2011):

“La reflexión de nuestra práctica es similar a ponernos frente a un espejo, ya que seremos capaces de observar cuál es nuestra imagen, cuál es la forma de trabajar, cuáles son los acertijos de la práctica, y hasta identificar los retos de la misma, pero a diferencia del espejo, por medio de la reflexión seremos capaces de cambiar el reflejo, hasta mejorarlo, para obtener óptimos resultados. Sí, la reflexión de la práctica docente nos prmite, como señala Freire, “repensar lo pensado” (...)”.

Referències:

BEJERANO GONZÁLEZ, F. (2011). La evaluación en Educación Infantil. Revista cuadernos de educación y desarrollo, 29.

GONZÁLEZ PULGARÓN, M.J. (2011). Importancia de la reflexión sobre la práctica. URL: http://educacion.tamaulipas.gob.mx/formacion/cursos_2011/No2/reflexi%F3n%20sobre%20la%20pr%E1ctica.pdf

Primera reunió amb les famílies

Ahir va ser la reunió amb els pares. Tot i que no era obligatòria l’assistència vaig voler assistir ja que possiblement seria l’única reunió amb les famílies que es celebraria durant les meves pràctiques al centre.

Des d’un primer moment la meva tutora es va mostrar totalment d’acord amb la meva presència i fins i tot a l’hora d’organitzar el guió de la reunió em va demanar consell. Aquesta actitud va fer que em sentís una part important de l’aula, i això m’ho va demostrar amb altres gestos com: col·locant-me una cadira al costat de la seva, dient-me abans de la reunió que jo podia intervenir i dir la meva opinió o experiència (tant pràctica com teòrica) sobre els temes tractats i, fins i tot, dedicant un punt de la reunió a presentar-me als pares oficialment. Aquest darrer aspecte va ser un dels que més integrada em va fer sentir ja que, la tutora va dir a tots els pares que tot el que jo els hi deia era fruit d’una conversa amb ella i que per tant tenia la mateixa validesa que si sortís d’ella mateixa, perquè confiava plenament en mi.

Crec que el fet de transmetre’m aquesta confiança, fa que indirectament els pares es sentin còmodes i relaxats, sabent que la nova figura que s’encarrega dels seus fills és de total confiança.

Pel que fa a la distribució, va col·locar totes les cadires formant un cercle, amb una única part buida que era on es trobava el projector. Aquesta disposició possibilitava que tots els membres ens veiéssim les cares. Aquest aspecte és molt important, i es pot comparar amb la distribució de les aules de la universitat, ja que el fet d’estar asseguts un darrera de l’altre fa que no es promogui la interacció, les relacions. Aquest es un dels ítems que crec que hauria de tenir en compte qualsevol tutora ja que a l’hora de connectar amb les famílies suposa una diferència significativa. Darrera d’aquesta consideració es troba la intenció de la mestra; és diferent voler que les famílies ajudin a construir la reunió i contribueixin al seu desenvolupament, que tenir l’intenció de transmetre informacions que les famílies només han de rebre.

En relació aquest fet, també crec que influeix l’actitud de la mestra. En el meu cas, na Vicky donava constantment pas a les intervencions, recordant en tot moment que demanessin el que volguessin, que si tenien dubtes els exposessin i que si recordaven alguna cosa més que s’hagués de parlar també ho diguessin, que segurament se li estava oblidant comentar algun ítem. Aquesta actitud tan oberta, situant-se al mateix nivell dels pares, fent-los saber que ella també s’oblida de coses o que ells com a pares poden tenir informació valuosa que aportar fa que les famílies es sentin una part molt important de l’escola. Com diu Maeztu (2006,64)“No por tener una formación para enseñar estamos en el camino idóneo siempre… Es nuestra responsabilidad hacer bien nuestro trabajo, pero también reconocer que no lo sabemos todo siempre y debemos estar abiertos a ideas, sugerencias, cambios...”

Continuant amb la relació mestra - pares, vaig poder comprovar la gran comoditat que hi havia per part de tots els familiars en relació a la tutora. Van ser múltiples les vegades que aquests li recordaven lo contents que estaven i la pena que els hi donava que l’any que ve no la tinguessin. El fet que a una reunió siguin tots els pares qui et facin saber tot això crec que és una mostra d’un treball ben fet, no només amb els nens sinó també amb les famílies ja que na Vicky està molt implicada en la realitat de cadascun i sempre dedica una estona a parlar sobre els dubtes o suggeriments que pugui tenir una família. Per exemple, els pares d’una nena que tenia les dents picades li van demanar ajuda perquè no trobaven cap dentista que volgués tractar a un infant tan petit i ella va aconseguir el número d’un que sabia que ho feia i que era molt bo. Gestos com aquests es repeteixen al llarg dels dies i demostren que família i escola van tots a una.

En quant al meu paper, dir que tot i que al inici li vaig dir a la tutora que no participaria molt perquè no sabia ben bé que comentar, a mesura que avançaven les converses anaven sortint temes on jo estava implicada, activitats que havia fet, comentaris que els nens li feien sobre mi o anècdotes que jo els contava sobre els seus fills.

A més, i aprofitant els consells apresos durant els anys d’estudis per apropar-me a les famílies, tant pràctics (he fet simulacions com si fos una tutora que parlava amb un pare, i fent de mare que tenia un fill amb problemes de parla i anava a parlar amb la seva mestra) com teòrics (ítems contemplats a assignatures com Desenvolupament Emocional, Psicologia Infantil o Desenvolupament cognitiu i lingüístic) vaig utilitzar tècniques de comunicació verbal i no verbal assertives on vaig tenir en conte la conducta no verbal com per exemple mantenir el contacte ocular directe, gestos i mans relaxades i expressió distesa; de conducta verbal com ara “Penso que...”, “que et sembla si...”; així com la conducta paraverbal: ús d’una entonació agradable, volum de la veu conversacional i respecte dels silencis. A més, vaig tenir molt en compte la forma de rebre als pares, esperant a la porta i deixant que s’acomodessin primer.

Un aspecte, que des del meu punt de vista vaig afegir a la reunió i que vaig notar a faltar per part de la tutora és el sentit de l’humor. Va haver ocasions en què es varen recordar normes o tractar temes que vaig pensar que podien incomodar a alguns pares o fer-los sentir receptors passius de la conversa i vaig decidir fer alguna intervenció més “lúdica” per trencar una mica la dinàmica excessivament formal que s’estava creant. Un exemple va ser quan la mestra va indicar als pares que no feia falta que pelessin la fruita perquè s’oxidava, jo vaig dir “imagineu que arribeu a l’hora de l’esmorzar, sense molta gana i us trobeu amb un tros de fruita negra... si ja a molts no ens fa gràcia menjar fruita i damunt la trobem amb aquesta presentació, no me la menjaria ni jo...”; intervencions com aquesta van suposar uns canvis de clima positius on vaig notar que les famílies es sentien més relaxades i incitava a altres comentaris per part d’aquestes.

Per últim, i com aspecte a destacar, la tutora del grup va recordar als pares la petició de material natural que havia fet. Tot i que va ser ella la que va explicar el motiu de la demanda i la consigna: que els infants anessin amb els pares per tal que es sentissin implicats en la creació del racó; el fet de ser una explicació que jo li havia fet a ella, una proposta meva, va fer que sentís que jo també li estava ensenyant alguna cosa a la meva tutora i això em va fer sentir especial. Tractar un tema com aquest amb el conjunt de les famílies és important si volem que entenguin com participar. No obstant, opino que també s’hauria d’haver tractar un altre tema important:  la col·laboració, entenent que aquesta va més enllà de la participació i implica que les famílies entrin dins l’aula per ensenyar alguna cosa; per exemple, es podria haver recordat com la mare d’un nen ens va venir a explicar què és la posidònia i altres aspectes interessants relacionats amb el tema. Com diu Parellada (2008, 50) “Tan sólo podremos establecer auténticos puentes de comunicación entre la escuela y las familias si éstas tienen un lugar en ella, si sienten claramente que pertenecen a ese lugar, al mismo proyecto”.

En definitiva, i tot i que sempre podem trobar aspectes a millorar com el comentat, va ser una bona forma d’apropar-me a les famílies, de conèixer a alguns pares que encara no havia vist, i de posar en pràctica les meves habilitats. Aquests esdeveniments em fan adonar-me de la importància de conèixer i guanyar-te al context que envolta al grup d’infants dels quals ens fem càrrec ja que al cap i a la fi, són ells qui quedaran amb els infants i, per tant, són un altre factor important amb el que hem de treballar, no només per “educar-los” sinó també per aprendre d’allò que a mi em falta, l’experiència de ser mare.

Referències:

MAEZTU HERRERA, B. (2006). Colaboración familia – escuela en diversidón familia – escuela en diversidad. URL:http://rodin.uca.es:8081/xmlui/bitstream/handle/10498/7774/33194713.pdf?sequence=1

PARELLADA ENRICH, C. (2008). Família. Cuadernos de pedagogía, 378, 46 – 51.

Tallers

Al centre es realitzen una sèrie de tallers internivell o intranivell. A infantil els racons són: cuina, hort i pati, construccions, art, contes, histories and songs i experimentació. Els infants de quatre i cinc anys es mesclen pels diferents tallers. En canvi, els de tres anys només s’ajunten amb altres infants del mateix nivell i fan tres dels tallers proposats: hort i pati, experimentació i “stories and songs”. Aquesta mesura ha estat adoptada aquest any degut a l’experiència d’anys anteriors on les mestres varen observar que els infants de tres, quatre i cinc anys tenien necessitats diferents degut al seu nivell maduratiu.

El fet de prendre decisions com aquesta fa que el centre pugui adaptar cada vegada millor els tallers als seus objectius, ja que tal com indiquen a la programació d’infantil, els tallers s’entenen com a espais de creixement que garanteixin als infants la possibilitats de realitzar activitats i al mateix temps la reflexió sobre les mateixes. És per això que puc dir que ha estat una bona decisió establir una sèrie de tallers només per a infants de tres anys ja que ha permès adaptar els tallers de forma més individualitzada a les característiques generals d’aquest cicle.

A pesar d’això crec que si els tallers estiguessin organitzats amb propostes que atenguessin als diferents nivells maduratius si seria enriquidor ajuntar infants de diferents edats ja que el problema segons les tutores és que segons quina fos la proposta hi  havia infants que estaven desmotivats per la dificultat o altres que s’avorrien perquè necessitaven un altre tipus de joc. Això hem porta a pensar que no s’estava realitzant una proposta flexible de taller, sent aquestes enfocades a un nivell determinat.

Parlant d’un altre aspecte, tot i que al principi cadascun dels practicants estàvem al taller que impartia la nostra tutora, fa un parell de setmanes vàrem fer una taula en la qual es contemplava la rotació pels diferents tallers.

Aquesta forma de treballar, des del meu punt de vista suposa un enriquiment a nivell de centre per diversos motius. Per una banda, els infants tenen l’oportunitat d’estar en contacte amb altres infants de l’escola la qual cosa implica ampliar les seves possibilitats de socialització i, per tant, d’aprenentatge; tal com exposa la teoria ecològica de Brofenbrenner, el context de l’infant influeix en el seu desenvolupament i si aquest context s’amplia això suposarà augmentar el nombre d’influències i ocasions de desenvolupar-se del nen. Amb això, no només estic parlant del contacte amb altres infants de l’escola sinó també amb altres mestres.

Aquest segon aspecte, des del meu punt de vista és molt important ja que no només crea un vincle molt especial entre tota la comunitat educativa (tots els infants coneixen a tots els mestres del centre) sinó que permet que les figures de referència dels mateixos vagin canviant i per tant enriquint la seva experiència. Amb això vull dir que les mancances o fortaleses que pot tenir una metodologia determinada té la possibilitat de compensar-se o d’arribar a altres infants gràcies a aquesta forma de treballar.

Per exemple, en el cas  de les dues aules de tres anys, mentre la meva tutora porta quatre anys al centre, la tutora de l’altre grup és de nova incorporació i com és normal encara no domina la forma de treballar en aquest centre. Per aquest motiu crec que és positiu que els infants de la seva aula tinguin l’oportunitat de treballar seguint la metodologia de la Vicky la qual té molt dominada la ideologia del centre de l’infant com a creador, la importància de l’expressió i la reflexió dels mateixos.

També i gràcies a haver pogut passar pel taller de na Sònia (altra tutora de tres anys): hort i pati, vaig poder explicar o intervenir durant aquest moment tal com veig que ho fa la meva tutora i veia com ella després de les meves explicacions o comentaris als infants ho feia de forma similar. Això va fer que sentís que el meu paper a aquesta aula era important i que no només jo aprenc d’aquesta experiència sinó que també hi ha mestres que poden aprendre de mi.

Com que les propostes dels tallers ja estan fetes, en aquest cas es tractava de pintar els colors del nostre hort vaig intentar col·laborar amb la tutora i intervenir en aquells moments en què des del meu punt de vista hi havia aspectes a millorar com ara la conversa inicial o el moment de visita de l’hort, ja que en aquest darrer moment la tutora feia l’explicació als infants que anaven en fila i només els de la part de davant escoltaven; per això vaig situar-me al final i vaig dirigir jo la conversa amb la part final de la fila.

Taller d'hort i pati de tres anys

Pel que fa al taller de l’art, tot i que els infants de tres anys no el realitzen, crec que l’any que ve, quan el meu grup ho faci, també suposarà un aprenentatge per a ells ja que la meva tutora, tal com ella mateixa reconeix no és molt creativa. En canvi, n’Elena (la cap d’estudis del centre), que és qui imparteix el taller és una dóna amb un gran bagatge i que té uns recursos i una capacitat per fer propostes artístiques que mereix la pena veure.

Durant aquest taller vaig poder veure com d’una conversa inicial sobre els diferents elements naturals que tenen a la sala de l’art, es proposava fer una escultura amb aquest en combinació amb un element creat per l’home (explicat així als infants): la plastilina. A partir d’aquí es deixava als infants total llibertat per crear. A  més de veure una sessió d’art, vaig poder estar amb un grup d’infants d’edats diferent a la que jo tinc i això em va fer veure com canvia la dinàmica segons l’edat;  mentre que al grup de tres anys s’ha de dedicar  molt de temps a repetir les rutines o hàbits, aquests infants ja les tenen incorporades i el nostre paper és més de diàleg amb ells ja que et volen contar les seves obres o bé per cercar estratègies en la construcció de les mateixes com ara xafar bé la plastilina a l’element per tal que no es desaferri.

Taller d'art (infants de quatre i cinc anys)

Tot i que el final de la sessió el vaig dirigir jo perquè la mestra s’havia d’anar al metge, el meu paper en aquest taller va ser més passiu en comparació amb el d’hort i pati. Així com en un vaig veure que les meves intervencions enriquirien la dinàmica del mateix, en el taller de l’art, degut a l’ampli bagatge d’aquesta tutora vaig considerar que la meva observació per aprendre de les seves actuacions era prioritària. D’aquesta forma he pogut veure dos tallers molts diferents i m’he adonat de com canvia el meu rol (observació/intervenció) segons el tipus de tutora que imparteix el taller, sent dues situacions de les quals treus aprenentatges diferents.

Junts per una educació millor

Tal com vaig dir a l’entrada de primeres impressions a Es Pratet, cada matí (exceptuant els dilluns) i els dimarts al vespre (cada quinze dies) ens reunim tot el claustre del centre.

Aquests moments em semblen un espai privilegiat que ens dóna l’oportunitat de participar en la dinàmica general del centre ja que ens dóna una idea d’allò que succeeix a l’escola i és un punt on poder recolzar les nostres converses. Per exemple, gràcies a què vàrem parlar sobre què feia cadascuna de les tutores al seu taller, avui he pogut participar molt més en la conversa col·lectiva de la meva aula que té lloc una vegada finalitzats els tallers, on cada grup (tres en total) conta què ha fet al taller. Així quan un grup ha contat que havien fet un puzle he sabut què demanar exactament, ja que coneixia l’activitat exacta que s’havia estat produint en aquell espai.

Trobo que aquests moments de conversa als claustres fan establir lligams entre els diferents agents de la comunitat educativa, ja que cadascun dels membres que hi participa pertany a un aula diferent, i comparteix amb els altres les seves experiències i angoixes. Tot això ens permet relacionar-nos amb persones amb les quals normalment no tenim contacte i fa que reforcem les nostres estratègies de treball col·laboratiu així com el respecte i valoració de les aportacions dels altres. No obstant, tal com ja he dit, crec que no només és idoni per treballar la col·laboració sinó que també és un espai de diàleg on surten altres temes de conversa que et fan aprendre de les experiències de la resta i agafar idees per a la teva aula, per exemple una practicant havia fet la versió del conte “A què sap la lluna” amb ombres xineses i arrel d’aquí cadascuna ha explicat com ho narra a la seva aula, tot aportant altres alternatives que segur enriquiran les nostres actuacions a l’aula.

En definitiva, tota aquesta experiència m’està fet pensar en tot allò que es perd un centre en el qual les tutores de cada aula no disposen d’un espai per xerrar. Hi ha experiències molt enriquidores sobre “tallers de prendre el cafè” on el personal del centre i fins i tot les famílies fan com una mena de reunions on surten temes diversos i comparteixen coneixements. Crec que a qualsevol centre hauria d’haver algun espai així ja que tot i que pot semblar que encara és més temps de dedicació a l’escola, si som conscients de la gran quantitat d’idees que sorgeixen d’aquests debats ens adonarem que en comptes de llevar-nos temps ens ho estalvien ja que el procés que fem cercant per Internet sobre possibles activitats per treballar diferents continguts és més lent i monòton del que ho serien aquestes converses.  Com diu Comellas (2009):

“Compartir con otras familias y colectivos inquietudes, necesidades, acciones o recursos es una manera de ahorrar esfuerzos, conocer y valorar más ideas y maneras de hacer y ser más coherentes con el proceso educativo”

Referències:

COMELLAS CARBÓ, M.J. (2009). Familia y escuela: compartir la educación. Barcelona: Graó.