La importància d'estar ben informats

Fa  uns dies, quan parlàvem amb els pares sobre els horaris per deixar als infants (de onze a dotze del matí), una mare va explicar la següent situació: “a les onze i vint del matí vaig portar al meu fill a l’escola perquè havíem anat al metge i em van fer esperar fins les dotze”. Aquesta mare evidentment, estava indignada ja que estàvem dient un horari, dins el qual ella havia portat al seu fill i no se l’havien agafat. A més hi havia mares que confirmaven que elles sí que ho havien pogut deixar durant aquest horari.

Doncs, què puc llegir d’aquesta situació? S’està donant un tracte d’igualtat a totes les famílies del centre? Perquè a  unes si que se’ls obri la porta i a altres no? Durant una jornada escolar, nosaltres diem als infants frases com “has de seure com tots, has d’esperar com tots...”. Com va dir Karl Marx a les conclusions de la "Tesis sobre Fueuerbach" (circa 1860) "La mejor forma de decir es hacer"; si a un nen se’l demana que respecti les normes igual que ho ha de fer la resta però la persona què ho demana no aplica les mateixes normes a nivell de centre per a totes les famílies, està donant un bon exemple? Quins valors estem transmetent?

Aquestes situacions es van donar perquè entre les mateixes tutores del centre no tenien clares les franges horàries d’entrada d’infants durant la jornada escolar; és a dir, per una manca d’organització del centre i de comunicació entre les normes estipulades per l’equip directiu i la tutora. Tot això contradiu el principi pedagògic de l’escola que diu així “Una escola inclusiva: on es manté la inclusió com a principi d’intervenció, afavorint el sentiment de pertinença de totes les persones implicades en els grups amb els quals interactuem, des dels propis companys i companyes de feina, el nostre alumnat i les seves famílies, evitant d’utilitzar qualsevol mena d’etiquetes” (PEC CEIP Es Pratet 2013-2014).

Com pretén el centre que les famílies es sentin incloses a un lloc on el que és una norma per uns, no ho és per altres? A més, crec que com a educadors hem de donar exemple sent una mica flexibles i, tot i que per un costat, entenc que l’hora de deixar als infants és una, el fet que aquesta escola disposi d’un bidell permet que l’horari de deixar als infants sigui més flexible i més quan és per raons com anar al metge. Hem de tenir en compte que les famílies també treballen i és una “faena” que tinguin metge a les nou i hagin d’esperar fins les onze per poder tornar a deixar als infants.

No obstant, aquest tema es va parlar a un claustre i s’ha decidit que en els casos en què les famílies avisin amb antelació de situacions com aquesta el bidell els obrirà a la hora que necessiten. D’aquesta forma, tant l’escola com les famílies surten guanyant ja que, per una banda, el bidell sap a la hora exacta a la qual haurà d’estar pendent de la porta (ja que fa altres tasques al centre) i les famílies no hauran de perdre temps esperant a l’hora del pati.

Com diu Ocaña (2008) “Son muchos los estudios que evidencian el currículo oculto que, de forma invisible, existe en las prácticas educativas, y debemos tener en cuenta cuál es el efecto discriminador que puede tener. Las educadoras y educadores sonun modelo o referente, y a través de su propio comportamiento están transmitiendo y educando en cada momento”.

És per aquest motiu, que la organització i gestió d’un centre és molt important en el seu funcionament ja que com he pogut veure, d’aquest aspecte depèn que la relació entre la família i l’escola sigui de qualitat i això, com ja sabem influeix en el procés d’escolarització dels infants; si una família no està contenta amb el tracte que rep per part de l’escola,  ho transmetrà als seus fills i aquests no veuran el centre com un lloc de creixement i enriquiment sinó com un espai discriminatori.

El fet de ressaltar aquesta situació com a negativa, és perquè m’he adonat de com si a un centre com és Es Pratet, on es produeixen cada dia reunions  de claustre a fi de transmetre a tots els nivell l’organització, gestió i ideari del centre, es produeixen esdeveniments com aquest, què estarà passant als centres on la comunicació amb l’equip directiu és molt més escassa i fins i tot quasi nul·la? És per aquest motiu que considero fonamental una estreta i bona relació de tota la comunitat educativa, on la informació estigui a disposició de qualsevol persona que “viu” la realitat del centre.

Referències: 
OCAÑA CARRASCO, R. (2008). Muévete por una educación en igualdad. URL:http://www.mueveteporlaigualdad.org/docs/educacion_en_igualdad_castellano.pdf

Primera reunió amb les famílies

Ahir va ser la reunió amb els pares. Tot i que no era obligatòria l’assistència vaig voler assistir ja que possiblement seria l’única reunió amb les famílies que es celebraria durant les meves pràctiques al centre.

Des d’un primer moment la meva tutora es va mostrar totalment d’acord amb la meva presència i fins i tot a l’hora d’organitzar el guió de la reunió em va demanar consell. Aquesta actitud va fer que em sentís una part important de l’aula, i això m’ho va demostrar amb altres gestos com: col·locant-me una cadira al costat de la seva, dient-me abans de la reunió que jo podia intervenir i dir la meva opinió o experiència (tant pràctica com teòrica) sobre els temes tractats i, fins i tot, dedicant un punt de la reunió a presentar-me als pares oficialment. Aquest darrer aspecte va ser un dels que més integrada em va fer sentir ja que, la tutora va dir a tots els pares que tot el que jo els hi deia era fruit d’una conversa amb ella i que per tant tenia la mateixa validesa que si sortís d’ella mateixa, perquè confiava plenament en mi.

Crec que el fet de transmetre’m aquesta confiança, fa que indirectament els pares es sentin còmodes i relaxats, sabent que la nova figura que s’encarrega dels seus fills és de total confiança.

Pel que fa a la distribució, va col·locar totes les cadires formant un cercle, amb una única part buida que era on es trobava el projector. Aquesta disposició possibilitava que tots els membres ens veiéssim les cares. Aquest aspecte és molt important, i es pot comparar amb la distribució de les aules de la universitat, ja que el fet d’estar asseguts un darrera de l’altre fa que no es promogui la interacció, les relacions. Aquest es un dels ítems que crec que hauria de tenir en compte qualsevol tutora ja que a l’hora de connectar amb les famílies suposa una diferència significativa. Darrera d’aquesta consideració es troba la intenció de la mestra; és diferent voler que les famílies ajudin a construir la reunió i contribueixin al seu desenvolupament, que tenir l’intenció de transmetre informacions que les famílies només han de rebre.

En relació aquest fet, també crec que influeix l’actitud de la mestra. En el meu cas, na Vicky donava constantment pas a les intervencions, recordant en tot moment que demanessin el que volguessin, que si tenien dubtes els exposessin i que si recordaven alguna cosa més que s’hagués de parlar també ho diguessin, que segurament se li estava oblidant comentar algun ítem. Aquesta actitud tan oberta, situant-se al mateix nivell dels pares, fent-los saber que ella també s’oblida de coses o que ells com a pares poden tenir informació valuosa que aportar fa que les famílies es sentin una part molt important de l’escola. Com diu Maeztu (2006,64)“No por tener una formación para enseñar estamos en el camino idóneo siempre… Es nuestra responsabilidad hacer bien nuestro trabajo, pero también reconocer que no lo sabemos todo siempre y debemos estar abiertos a ideas, sugerencias, cambios...”

Continuant amb la relació mestra - pares, vaig poder comprovar la gran comoditat que hi havia per part de tots els familiars en relació a la tutora. Van ser múltiples les vegades que aquests li recordaven lo contents que estaven i la pena que els hi donava que l’any que ve no la tinguessin. El fet que a una reunió siguin tots els pares qui et facin saber tot això crec que és una mostra d’un treball ben fet, no només amb els nens sinó també amb les famílies ja que na Vicky està molt implicada en la realitat de cadascun i sempre dedica una estona a parlar sobre els dubtes o suggeriments que pugui tenir una família. Per exemple, els pares d’una nena que tenia les dents picades li van demanar ajuda perquè no trobaven cap dentista que volgués tractar a un infant tan petit i ella va aconseguir el número d’un que sabia que ho feia i que era molt bo. Gestos com aquests es repeteixen al llarg dels dies i demostren que família i escola van tots a una.

En quant al meu paper, dir que tot i que al inici li vaig dir a la tutora que no participaria molt perquè no sabia ben bé que comentar, a mesura que avançaven les converses anaven sortint temes on jo estava implicada, activitats que havia fet, comentaris que els nens li feien sobre mi o anècdotes que jo els contava sobre els seus fills.

A més, i aprofitant els consells apresos durant els anys d’estudis per apropar-me a les famílies, tant pràctics (he fet simulacions com si fos una tutora que parlava amb un pare, i fent de mare que tenia un fill amb problemes de parla i anava a parlar amb la seva mestra) com teòrics (ítems contemplats a assignatures com Desenvolupament Emocional, Psicologia Infantil o Desenvolupament cognitiu i lingüístic) vaig utilitzar tècniques de comunicació verbal i no verbal assertives on vaig tenir en conte la conducta no verbal com per exemple mantenir el contacte ocular directe, gestos i mans relaxades i expressió distesa; de conducta verbal com ara “Penso que...”, “que et sembla si...”; així com la conducta paraverbal: ús d’una entonació agradable, volum de la veu conversacional i respecte dels silencis. A més, vaig tenir molt en compte la forma de rebre als pares, esperant a la porta i deixant que s’acomodessin primer.

Un aspecte, que des del meu punt de vista vaig afegir a la reunió i que vaig notar a faltar per part de la tutora és el sentit de l’humor. Va haver ocasions en què es varen recordar normes o tractar temes que vaig pensar que podien incomodar a alguns pares o fer-los sentir receptors passius de la conversa i vaig decidir fer alguna intervenció més “lúdica” per trencar una mica la dinàmica excessivament formal que s’estava creant. Un exemple va ser quan la mestra va indicar als pares que no feia falta que pelessin la fruita perquè s’oxidava, jo vaig dir “imagineu que arribeu a l’hora de l’esmorzar, sense molta gana i us trobeu amb un tros de fruita negra... si ja a molts no ens fa gràcia menjar fruita i damunt la trobem amb aquesta presentació, no me la menjaria ni jo...”; intervencions com aquesta van suposar uns canvis de clima positius on vaig notar que les famílies es sentien més relaxades i incitava a altres comentaris per part d’aquestes.

Per últim, i com aspecte a destacar, la tutora del grup va recordar als pares la petició de material natural que havia fet. Tot i que va ser ella la que va explicar el motiu de la demanda i la consigna: que els infants anessin amb els pares per tal que es sentissin implicats en la creació del racó; el fet de ser una explicació que jo li havia fet a ella, una proposta meva, va fer que sentís que jo també li estava ensenyant alguna cosa a la meva tutora i això em va fer sentir especial. Tractar un tema com aquest amb el conjunt de les famílies és important si volem que entenguin com participar. No obstant, opino que també s’hauria d’haver tractar un altre tema important:  la col·laboració, entenent que aquesta va més enllà de la participació i implica que les famílies entrin dins l’aula per ensenyar alguna cosa; per exemple, es podria haver recordat com la mare d’un nen ens va venir a explicar què és la posidònia i altres aspectes interessants relacionats amb el tema. Com diu Parellada (2008, 50) “Tan sólo podremos establecer auténticos puentes de comunicación entre la escuela y las familias si éstas tienen un lugar en ella, si sienten claramente que pertenecen a ese lugar, al mismo proyecto”.

En definitiva, i tot i que sempre podem trobar aspectes a millorar com el comentat, va ser una bona forma d’apropar-me a les famílies, de conèixer a alguns pares que encara no havia vist, i de posar en pràctica les meves habilitats. Aquests esdeveniments em fan adonar-me de la importància de conèixer i guanyar-te al context que envolta al grup d’infants dels quals ens fem càrrec ja que al cap i a la fi, són ells qui quedaran amb els infants i, per tant, són un altre factor important amb el que hem de treballar, no només per “educar-los” sinó també per aprendre d’allò que a mi em falta, l’experiència de ser mare.

Referències:

MAEZTU HERRERA, B. (2006). Colaboración familia – escuela en diversidón familia – escuela en diversidad. URL:http://rodin.uca.es:8081/xmlui/bitstream/handle/10498/7774/33194713.pdf?sequence=1

PARELLADA ENRICH, C. (2008). Família. Cuadernos de pedagogía, 378, 46 – 51.

Documentar, fer arribar, reflexionar...

“L’autèntic viatge de descobriment no consisteix a buscar nous paisatges sinó a comptar amb nous ulls”

Marcel Proust

A partir de l’assignatura d’Observació i Documentació impartida a la UIB vaig comprendre la importància de la documentació com a tasca que no només és vàlid per als mestres, ja que ens ajuda a fer visibles i comprendre els processos dels infants així com de les seves relacions, sinó que també ajuda als infants a ser més conscients d’aquest desenvolupament. No obstant, hem de tenir en compte que “documentar no és només un diàleg romàntic de mirades entre infants i mestres, sinó que es nodreix de les mirades respectuoses i agraïdes de les famílies” (Bonàs, 2006, 26). Partint d’aquesta idea i valorant la importància que té que les famílies siguin també coneixedores del que succeeix a l’escola, vàrem decidir documentar el procés de carnestoltes entre en Jose i jo (les dues classes de tres anys). Dic el procés de carnestoltes perquè volíem fer arribar la idea que no només es tracta d’un dia de festa on ballem al pati sinó de tot el profit que se li pot treure a una festa com aquesta i sobretot, de com el dia a dia de l’escola es mescla amb la màgia d’aquest moment. 

Sota el títol: ...I CARNESTOLTES ES VA DISFRESSAR D’ESCOLA..., s’amagaven les paraules següents: 

A LES AULES DE LES ZEBRES I ELS AMICS I AMIGUES CARNESTOLTES ES DISFRESSA DE QUOTIDIANITAT, D’APRENENTATGE, DE DESCOBERTA, DE LA MIRADA CURIOSA D’UN SUPERHEROI O DE LA INOCÈNCIA INTEL·LIGENT D’UNA PRINCESA.  

TOT VA COMENÇAR PER UN MOCADOR, PER UN CAPELL, PER UNA CORONA. DESPRÉS VAREN ARRIBAR LES ULLERES DE COLORS O ELS MAQUILLATGES I A POC A POC LES AULES ES VAN OMPLIR DE CONILLETS, DE PIRATES O DE BRUIXES QUE DIBUIXAVEN, BALLAVEN, CONSTRUÏEN O REIEN.

ENS HAVÍEM DE PREPARAR PER LA RUA DE CARNESTOLTES, MAMIS I PAPIS ENS VAREN AJUDAR. I... FINALMENT, ENTRE TOTS VÀREM FER UNES MARAQUES QUE SONAVEN TANT I TAN BÉ... QUE QUAN LES PROVÀREM  NO PODÍEM ATURAR DE BALLAR.  

ARRIBÀ EL MOMENT... I CARNESTOLTES VA TRANSFORMAR EL PATI EN UN PAÍS IMAGINARI ON TOTHOM JUGAVA A SER UN PERSONATGE DIFERENT: ELS HOMES FORÇUTS JUGAVEN A SER NENS QUE AGAFAVEN ARENA, O SPIDERMAN I SUPERMAN JUGAVEN A SER DOS AMIGUETS QUE S’AGAFAVEN DE LA MÀ. 

Amb aquest text volíem “donar la volta” o intentar plasmar la realitat d’aquest dia de forma diferent, com no només els infants es disfressen de personatges sinó que aquest personatges també es disfressen de quotidianitat, del dia a dia de l’escola; fent veure així a les famílies la importància de cada moment. 

Si hagués de triar una frase que defineix el tipus de documentació que vàrem fer seria una de Bonàs que diu: “La documentació no busca una solució definitiva, no tanca portes, ni descobreix veritats úniques, sinó que obre possibilitats i amplia horitzons a respostes que, tot d’una, de nou, es poden inventar”. Amb això vull dir que nosaltres vàrem reflectir aquest procés de la festa amb una selecció de paraules i d’imatges que transmitien el que per a nosaltres va significar tot aquell tramat de situacions però que sens dubte no és la única visió i que tal vegada per a un altre que ho llegeixi significarà una cosa diferent. Del que es tracta és de despertar aquesta reflexió, de posar l’element que inciti, que desperti aquesta mirada oberta, i al mateix temps focalitzada, a la vida de l’escola. 

Tot el que comporta per a la formació d’un mestre la tasca de documentar crec que s’ha de fer arribar als altres i per això volia deixar constància al meu blog, i a l’escola, de què nosaltres com a practicants estem disposats a promoure aquesta forma de treballar.  Amb la afirmació provocadora: “El que no es veu, no existeix”, Malaguzzi va voler estimular els mestres perquè evitessin l’al·lèrgia documental pròpia de molts de professionals del nostre àmbit, sota la consideració que documentar suposa una pèrdua de temps (Hoyuelos, 2007, 8). Jo vull “disfressar-me de Malaguzzi” i transmetre la seva idea allà on vagi.

I a vosaltres? Us agradaria jugar a relacionar els ideals teòrics amb la pràctica educativa de les vostres aules i escoles?

REFERÈNCIES

BONÀS, M. (2006). L'art del pintor de paisatges: reflexions entorn de la documentació. Revista In-fàn-ci-a, 151,  24-28. 

HOYUELOS, A. (2007). Documentació com a narració i argumentació. Revista guix d’infantil, 39, 5-8.