Primera reunió amb les famílies

Ahir va ser la reunió amb els pares. Tot i que no era obligatòria l’assistència vaig voler assistir ja que possiblement seria l’única reunió amb les famílies que es celebraria durant les meves pràctiques al centre.

Des d’un primer moment la meva tutora es va mostrar totalment d’acord amb la meva presència i fins i tot a l’hora d’organitzar el guió de la reunió em va demanar consell. Aquesta actitud va fer que em sentís una part important de l’aula, i això m’ho va demostrar amb altres gestos com: col·locant-me una cadira al costat de la seva, dient-me abans de la reunió que jo podia intervenir i dir la meva opinió o experiència (tant pràctica com teòrica) sobre els temes tractats i, fins i tot, dedicant un punt de la reunió a presentar-me als pares oficialment. Aquest darrer aspecte va ser un dels que més integrada em va fer sentir ja que, la tutora va dir a tots els pares que tot el que jo els hi deia era fruit d’una conversa amb ella i que per tant tenia la mateixa validesa que si sortís d’ella mateixa, perquè confiava plenament en mi.

Crec que el fet de transmetre’m aquesta confiança, fa que indirectament els pares es sentin còmodes i relaxats, sabent que la nova figura que s’encarrega dels seus fills és de total confiança.

Pel que fa a la distribució, va col·locar totes les cadires formant un cercle, amb una única part buida que era on es trobava el projector. Aquesta disposició possibilitava que tots els membres ens veiéssim les cares. Aquest aspecte és molt important, i es pot comparar amb la distribució de les aules de la universitat, ja que el fet d’estar asseguts un darrera de l’altre fa que no es promogui la interacció, les relacions. Aquest es un dels ítems que crec que hauria de tenir en compte qualsevol tutora ja que a l’hora de connectar amb les famílies suposa una diferència significativa. Darrera d’aquesta consideració es troba la intenció de la mestra; és diferent voler que les famílies ajudin a construir la reunió i contribueixin al seu desenvolupament, que tenir l’intenció de transmetre informacions que les famílies només han de rebre.

En relació aquest fet, també crec que influeix l’actitud de la mestra. En el meu cas, na Vicky donava constantment pas a les intervencions, recordant en tot moment que demanessin el que volguessin, que si tenien dubtes els exposessin i que si recordaven alguna cosa més que s’hagués de parlar també ho diguessin, que segurament se li estava oblidant comentar algun ítem. Aquesta actitud tan oberta, situant-se al mateix nivell dels pares, fent-los saber que ella també s’oblida de coses o que ells com a pares poden tenir informació valuosa que aportar fa que les famílies es sentin una part molt important de l’escola. Com diu Maeztu (2006,64)“No por tener una formación para enseñar estamos en el camino idóneo siempre… Es nuestra responsabilidad hacer bien nuestro trabajo, pero también reconocer que no lo sabemos todo siempre y debemos estar abiertos a ideas, sugerencias, cambios...”

Continuant amb la relació mestra - pares, vaig poder comprovar la gran comoditat que hi havia per part de tots els familiars en relació a la tutora. Van ser múltiples les vegades que aquests li recordaven lo contents que estaven i la pena que els hi donava que l’any que ve no la tinguessin. El fet que a una reunió siguin tots els pares qui et facin saber tot això crec que és una mostra d’un treball ben fet, no només amb els nens sinó també amb les famílies ja que na Vicky està molt implicada en la realitat de cadascun i sempre dedica una estona a parlar sobre els dubtes o suggeriments que pugui tenir una família. Per exemple, els pares d’una nena que tenia les dents picades li van demanar ajuda perquè no trobaven cap dentista que volgués tractar a un infant tan petit i ella va aconseguir el número d’un que sabia que ho feia i que era molt bo. Gestos com aquests es repeteixen al llarg dels dies i demostren que família i escola van tots a una.

En quant al meu paper, dir que tot i que al inici li vaig dir a la tutora que no participaria molt perquè no sabia ben bé que comentar, a mesura que avançaven les converses anaven sortint temes on jo estava implicada, activitats que havia fet, comentaris que els nens li feien sobre mi o anècdotes que jo els contava sobre els seus fills.

A més, i aprofitant els consells apresos durant els anys d’estudis per apropar-me a les famílies, tant pràctics (he fet simulacions com si fos una tutora que parlava amb un pare, i fent de mare que tenia un fill amb problemes de parla i anava a parlar amb la seva mestra) com teòrics (ítems contemplats a assignatures com Desenvolupament Emocional, Psicologia Infantil o Desenvolupament cognitiu i lingüístic) vaig utilitzar tècniques de comunicació verbal i no verbal assertives on vaig tenir en conte la conducta no verbal com per exemple mantenir el contacte ocular directe, gestos i mans relaxades i expressió distesa; de conducta verbal com ara “Penso que...”, “que et sembla si...”; així com la conducta paraverbal: ús d’una entonació agradable, volum de la veu conversacional i respecte dels silencis. A més, vaig tenir molt en compte la forma de rebre als pares, esperant a la porta i deixant que s’acomodessin primer.

Un aspecte, que des del meu punt de vista vaig afegir a la reunió i que vaig notar a faltar per part de la tutora és el sentit de l’humor. Va haver ocasions en què es varen recordar normes o tractar temes que vaig pensar que podien incomodar a alguns pares o fer-los sentir receptors passius de la conversa i vaig decidir fer alguna intervenció més “lúdica” per trencar una mica la dinàmica excessivament formal que s’estava creant. Un exemple va ser quan la mestra va indicar als pares que no feia falta que pelessin la fruita perquè s’oxidava, jo vaig dir “imagineu que arribeu a l’hora de l’esmorzar, sense molta gana i us trobeu amb un tros de fruita negra... si ja a molts no ens fa gràcia menjar fruita i damunt la trobem amb aquesta presentació, no me la menjaria ni jo...”; intervencions com aquesta van suposar uns canvis de clima positius on vaig notar que les famílies es sentien més relaxades i incitava a altres comentaris per part d’aquestes.

Per últim, i com aspecte a destacar, la tutora del grup va recordar als pares la petició de material natural que havia fet. Tot i que va ser ella la que va explicar el motiu de la demanda i la consigna: que els infants anessin amb els pares per tal que es sentissin implicats en la creació del racó; el fet de ser una explicació que jo li havia fet a ella, una proposta meva, va fer que sentís que jo també li estava ensenyant alguna cosa a la meva tutora i això em va fer sentir especial. Tractar un tema com aquest amb el conjunt de les famílies és important si volem que entenguin com participar. No obstant, opino que també s’hauria d’haver tractar un altre tema important:  la col·laboració, entenent que aquesta va més enllà de la participació i implica que les famílies entrin dins l’aula per ensenyar alguna cosa; per exemple, es podria haver recordat com la mare d’un nen ens va venir a explicar què és la posidònia i altres aspectes interessants relacionats amb el tema. Com diu Parellada (2008, 50) “Tan sólo podremos establecer auténticos puentes de comunicación entre la escuela y las familias si éstas tienen un lugar en ella, si sienten claramente que pertenecen a ese lugar, al mismo proyecto”.

En definitiva, i tot i que sempre podem trobar aspectes a millorar com el comentat, va ser una bona forma d’apropar-me a les famílies, de conèixer a alguns pares que encara no havia vist, i de posar en pràctica les meves habilitats. Aquests esdeveniments em fan adonar-me de la importància de conèixer i guanyar-te al context que envolta al grup d’infants dels quals ens fem càrrec ja que al cap i a la fi, són ells qui quedaran amb els infants i, per tant, són un altre factor important amb el que hem de treballar, no només per “educar-los” sinó també per aprendre d’allò que a mi em falta, l’experiència de ser mare.

Referències:

MAEZTU HERRERA, B. (2006). Colaboración familia – escuela en diversidón familia – escuela en diversidad. URL:http://rodin.uca.es:8081/xmlui/bitstream/handle/10498/7774/33194713.pdf?sequence=1

PARELLADA ENRICH, C. (2008). Família. Cuadernos de pedagogía, 378, 46 – 51.

Donant resposta a les mancances de l'aula

“Como señala Edward, T. Hall (1989) los espacios transmiten un mensaje silencioso en el sentido de que cada espacio suscita y promueve conductas, acciones, relaciones y sensaciones diversas. Sn duda, hablar de espacio-ambiente en el ámbito escolar es también hablar de los valores, de la imagen de niño, de los aprendizajes y de las relaciones que se van a establecer.” (Maria A. Riera, 2005, 28).

Quan vaig arribar a la meva aula, vaig veure que hi havia una sèrie de “racons” que no tenien molt definida la seva identitat. Per tant, més que de racons podem parlar d’espais desaprofitats; en concret el racó d’experimentació i natura. En quant als materials i recursos d’aquest espai consistia en materials portats d’altres tallers com ara patates o llenties sembrades (que estaven mortes), un llimó i unes capses dels sentits constituïdes de joguines i objectes plàstics. Sent així inexistents els materials naturals que els infants puguin utilitzar per experimentar amb la natura (tal com el propi nom del racó ens indica). 

Paloma Sainz (1993) ens planteja que:

“...muchos objetos, no creados o diseñados con finalidad didáctica, son de enorme utilidad para ayudar al niño en su proceso de desarrollo.[...]. En sus juegos, los niños y niñas manipulan los objetos, exploran sus características y funciones y, otras veces, los utilizan de forma original para representar realidades que no se derivan de los objetos mismos, sino que son fruto de su imaginación y creación. El material constituye un instrumento de primer orden en esta etapa, pues determina en gran medida la actividad de los niños, sus juegos y sus aprendizajes”.

Partint d’aquesta forma d’entendre el material didàctic trobem que a aquest racó, i sent les capses dels sentits el material disponible per jugar, aquesta forma original d’utilitzar els objectes es veu delimitada per objectes amb una funció molt definida: descobrir-los amb el sentit amb el qual es corresponen. Tot i que són materials d’estimulació sensorial, no deixen lloc a la creació lliure ni responen a la concepció de material natural. A més, els materials naturals ofereixen “una major diversitat d’olors, colors, sons i textures que donin major riquesa a les vivències sensorials dels infants” (Riera, 2005, 33). 

Per això, vaig pensar que podríem incorporar elements de la natura, tot aprofitant l’interès dels infants cap als mateixos i relacionant-lo d’aquesta forma amb el taller d’experimentació, en el qual s’utilitza sorra i fustes que ara pensem traslladar a la classe. 

Per realitzar aquest racó vaig dir a la  tutora que l’interessant és el que siguin els infants qui portin els elements naturals que ella va voler nomenar “tresors de la natura” cosa que augmentava l’interès dels mateixos. Per això vàrem fer una nota informativa i vàrem explicar als pares que havien d’agafar aquests elements en companyia dels nens ja que el fet que un pare vagi a agafar petxines i el nen no sàpiga ni perquè, no ajuda al compromís dels nens amb la creació del seu racó. 

La proposta es va explicar divendres, a fi que les famílies tinguessin el cap de setmana per anar a cercar el material amb els infants. El dilluns durant la conversa del matí vàrem posar una tela de sac al terra i cada infant va explicar el que havia portat. En aquest moment vàrem treballar els noms dels elements, el lloc d’on procedeixen (platja o bosc), les diferències entre els mateixos elements que provenen de llocs diferents (les pedres de la mar són més rodones i llises perquè les onades les arrosseguen), els noms d’alguns boscos i platges de la illa (platja d’en bossa, les salines i Talamanca) i la seva ubicació al mapa que tenim d’Eivissa, la classificació dels elements (anaven posant les pinyes a un costat, les petxines a un altre...) així com els dubtes que varen sorgir com ara quin era el nom d’unes “boles amb pelets” que trobem a la platja.

Arrel del desconeixement del nom vàrem parlar de què ho demanaríem a casa i fora de l’aula vàrem posar una cistella amb aquests elements i la pregunta que ens havia sorgit per tal que els pares ens poguessin ajudar. També vàrem quedar que el dia de racons els nens que anessin a aquest racó serien els encarregats de fer la classificació de tots aquests tresors. 

Aquest mateix dia, va ser la mare d’un nen, que és professora d’institut, qui ens va explicar a la tutora i a mi què eren aquests elements i la tutora li va proposar que  ho vingués a explicar aquella setmana als nens. La mare va venir amb diferents parts de la planta de la posidònia i va explicar als nens que es tractava d’una planta amb la seva arrel i les seves fulles i que aquestes fulles es cauen que són el que nomenem “algues” i aquestes arrels quan es sequen i la mar les arrossega solten uns pelets que formen les boles que havien portat ells: boles de posidònia. 

Continuant amb la creació del racó i volent donar resposta a un dels ítems que identifica l’habitabilitat, és a dir un dels paràmetres de qualitat de l’espai, la seducció estètica, vaig voler que els contenidors on els nens poguessin classificar els seus “tresors de la natura” fossin cistelles de material no plàstic, per tal que fos un espai suggerent, que els infants sentissin que estaven al racó de la natura. Tal com estava previst, els dos infants que varen triar aquest racó varen classificar tots els elements i va ser una conversa molt interessant ja que teníem cistelles grans i petites i havien de triar quina cistella seria el contenidor de cada material, la qual cosa va suposar observar quins materials teníem en quantitats més abundats i quins eren més grans o petits a l’hora de seleccionar la cistella.

Ara tenim tots aquests elements al nostre racó a més de la sorra del taller d’experimentació i els nens ja han començat a crear. 

A partir de la meva visita al taller de l’art i de veure com els infants de tres i quatre anys havien creat unes escultures amb plastilina i elements naturals vaig comentar al meu grup el que havia estat fent en aquest taller. Els vaig dir que ells tenien elements com els que ells havien portat de casa i havien creat diferents objectes i vaig proposar anar a veure’ls. 

Arrel d’aquest fet va sorgir la possibilitat de crear nosaltres també unes escultures o quadres amb els nostres elements naturals. Al final, vaig pensar que els infants podrien fer un collage amb els diferents elements naturals i la tutora volia també fer un fons marí amb la posidònia que havia portat la mare del nen. Per això vàrem decidir fer  un fons marí que incorporés els diferents elements que teníem al racó i aquesta és la sessió que vaig preparar:

La intenció és que aquests quadres serveixin per ambientar el nostre racó. 

Amb tota aquesta explicació he volgut plasmar com la simple creació d’un racó pot ser motiu de situacions d’aprenentatge diverses que inclouen la lògica matemàtica (classificació), la creació artística o la manipulació del material, la col·laboració de les famílies... No obstant, crec que és necessari tenir una mirada oberta, saber aprofitar aquests moments per treure’ls el màxim profit i en aquest sentit estic molt contenta tant de la meva tasca com la de na Vicky ja que si haguéssim estat nosaltres qui haguéssim portat i col·locat el material res d’això s’hauria donat. També i referit al dubte que va sorgir a la classe, tal com hem vist durant aquests anys de carrera és molt important reconèixer que les mestres no ho sabem tot i que per això és necessari demanar ajuda en comptes de passar-ho per damunt i obviar que els infants han portat aquest element. 

En definitiva, ha estat una experiència que ben bé podria anomenar “petit projecte” i que de la mateixa forma que passa amb aquests encara no dono per finalitzada ja que mai es sap què noves situacions es poden donar en relació amb aquest racó i quins nous interessos poden sorgir dels infants. 

Tallers

Al centre es realitzen una sèrie de tallers internivell o intranivell. A infantil els racons són: cuina, hort i pati, construccions, art, contes, histories and songs i experimentació. Els infants de quatre i cinc anys es mesclen pels diferents tallers. En canvi, els de tres anys només s’ajunten amb altres infants del mateix nivell i fan tres dels tallers proposats: hort i pati, experimentació i “stories and songs”. Aquesta mesura ha estat adoptada aquest any degut a l’experiència d’anys anteriors on les mestres varen observar que els infants de tres, quatre i cinc anys tenien necessitats diferents degut al seu nivell maduratiu.

El fet de prendre decisions com aquesta fa que el centre pugui adaptar cada vegada millor els tallers als seus objectius, ja que tal com indiquen a la programació d’infantil, els tallers s’entenen com a espais de creixement que garanteixin als infants la possibilitats de realitzar activitats i al mateix temps la reflexió sobre les mateixes. És per això que puc dir que ha estat una bona decisió establir una sèrie de tallers només per a infants de tres anys ja que ha permès adaptar els tallers de forma més individualitzada a les característiques generals d’aquest cicle.

A pesar d’això crec que si els tallers estiguessin organitzats amb propostes que atenguessin als diferents nivells maduratius si seria enriquidor ajuntar infants de diferents edats ja que el problema segons les tutores és que segons quina fos la proposta hi  havia infants que estaven desmotivats per la dificultat o altres que s’avorrien perquè necessitaven un altre tipus de joc. Això hem porta a pensar que no s’estava realitzant una proposta flexible de taller, sent aquestes enfocades a un nivell determinat.

Parlant d’un altre aspecte, tot i que al principi cadascun dels practicants estàvem al taller que impartia la nostra tutora, fa un parell de setmanes vàrem fer una taula en la qual es contemplava la rotació pels diferents tallers.

Aquesta forma de treballar, des del meu punt de vista suposa un enriquiment a nivell de centre per diversos motius. Per una banda, els infants tenen l’oportunitat d’estar en contacte amb altres infants de l’escola la qual cosa implica ampliar les seves possibilitats de socialització i, per tant, d’aprenentatge; tal com exposa la teoria ecològica de Brofenbrenner, el context de l’infant influeix en el seu desenvolupament i si aquest context s’amplia això suposarà augmentar el nombre d’influències i ocasions de desenvolupar-se del nen. Amb això, no només estic parlant del contacte amb altres infants de l’escola sinó també amb altres mestres.

Aquest segon aspecte, des del meu punt de vista és molt important ja que no només crea un vincle molt especial entre tota la comunitat educativa (tots els infants coneixen a tots els mestres del centre) sinó que permet que les figures de referència dels mateixos vagin canviant i per tant enriquint la seva experiència. Amb això vull dir que les mancances o fortaleses que pot tenir una metodologia determinada té la possibilitat de compensar-se o d’arribar a altres infants gràcies a aquesta forma de treballar.

Per exemple, en el cas  de les dues aules de tres anys, mentre la meva tutora porta quatre anys al centre, la tutora de l’altre grup és de nova incorporació i com és normal encara no domina la forma de treballar en aquest centre. Per aquest motiu crec que és positiu que els infants de la seva aula tinguin l’oportunitat de treballar seguint la metodologia de la Vicky la qual té molt dominada la ideologia del centre de l’infant com a creador, la importància de l’expressió i la reflexió dels mateixos.

També i gràcies a haver pogut passar pel taller de na Sònia (altra tutora de tres anys): hort i pati, vaig poder explicar o intervenir durant aquest moment tal com veig que ho fa la meva tutora i veia com ella després de les meves explicacions o comentaris als infants ho feia de forma similar. Això va fer que sentís que el meu paper a aquesta aula era important i que no només jo aprenc d’aquesta experiència sinó que també hi ha mestres que poden aprendre de mi.

Com que les propostes dels tallers ja estan fetes, en aquest cas es tractava de pintar els colors del nostre hort vaig intentar col·laborar amb la tutora i intervenir en aquells moments en què des del meu punt de vista hi havia aspectes a millorar com ara la conversa inicial o el moment de visita de l’hort, ja que en aquest darrer moment la tutora feia l’explicació als infants que anaven en fila i només els de la part de davant escoltaven; per això vaig situar-me al final i vaig dirigir jo la conversa amb la part final de la fila.

Taller d'hort i pati de tres anys

Pel que fa al taller de l’art, tot i que els infants de tres anys no el realitzen, crec que l’any que ve, quan el meu grup ho faci, també suposarà un aprenentatge per a ells ja que la meva tutora, tal com ella mateixa reconeix no és molt creativa. En canvi, n’Elena (la cap d’estudis del centre), que és qui imparteix el taller és una dóna amb un gran bagatge i que té uns recursos i una capacitat per fer propostes artístiques que mereix la pena veure.

Durant aquest taller vaig poder veure com d’una conversa inicial sobre els diferents elements naturals que tenen a la sala de l’art, es proposava fer una escultura amb aquest en combinació amb un element creat per l’home (explicat així als infants): la plastilina. A partir d’aquí es deixava als infants total llibertat per crear. A  més de veure una sessió d’art, vaig poder estar amb un grup d’infants d’edats diferent a la que jo tinc i això em va fer veure com canvia la dinàmica segons l’edat;  mentre que al grup de tres anys s’ha de dedicar  molt de temps a repetir les rutines o hàbits, aquests infants ja les tenen incorporades i el nostre paper és més de diàleg amb ells ja que et volen contar les seves obres o bé per cercar estratègies en la construcció de les mateixes com ara xafar bé la plastilina a l’element per tal que no es desaferri.

Taller d'art (infants de quatre i cinc anys)

Tot i que el final de la sessió el vaig dirigir jo perquè la mestra s’havia d’anar al metge, el meu paper en aquest taller va ser més passiu en comparació amb el d’hort i pati. Així com en un vaig veure que les meves intervencions enriquirien la dinàmica del mateix, en el taller de l’art, degut a l’ampli bagatge d’aquesta tutora vaig considerar que la meva observació per aprendre de les seves actuacions era prioritària. D’aquesta forma he pogut veure dos tallers molts diferents i m’he adonat de com canvia el meu rol (observació/intervenció) segons el tipus de tutora que imparteix el taller, sent dues situacions de les quals treus aprenentatges diferents.

M'encarrego de la sessió de psicomotricitat

A partir de diverses sessions de psicomotricitat, on he observat les accions que duen a terme els infants, el tipus de sala muntada i la manera en què es duia a terme la representació vaig decidir planificar jo la sessió de psicomotricitat sense realitzar canvis significatius en la disposició de la sala degut a què la mestra que s’encarrega d’aquest moment em va dir que feia molt poc temps que havia canviat la disposició de la sala.

Aquest dia, la psicomotricista no va poder assistir a la sessió sinó que estava la meva tutora. A l’hora de planificar els diferents moments vaig tenir en compte la meva experiència al pràcticum I i a l’escola on estic actualment, així com l’aprés teòricament a l’assignatura relativa a la pràctica psicomotriu realitzada al segon curs del grau.

Basant-me en aquests aspectes tenia clar quines coses volia conservar de les sessions que normalment realitzen els infants de la meva aula i quines volia canviar.

En primer lloc, i en relació al muntatge de la sala (aquesta estava totalment desmuntada ja que també s’utilitza com a racó de les construccions) vaig cobrir tot el terra amb matalassos i materials tous. A més, per mantenir la disposició dels materials vaig col·locar una taula amb una tela que la cobria però incorporant un túnel. La intenció és que els infants tinguessin un espai fosc que travessar per poder arribar a aquesta taula que és com un amagatall ja que en cap sessió he vist que s’incorporin els túnels.

Un altre espai que vaig voler mantenir és un banc inclinat i recolzat en una taula ja que a nivell físic permet accions diverses com ara pujar o baixar, fer equilibris o saltar des de la taula. Crec que és important que hi hagi espais com aquests deguts a què és la única forma de conquerir l’atura que els infants tenen ja que no disposen d’espatlleres. A més he volgut afegir un mòdul triangular a un dels costats de la taula amb la intenció que els infants poguessin baixar relliscant (com un tobogan).

 

Aprofitant que disposem de matalassos i bancs he volgut que a una zona el matalàs estigués per sobre d’un banc, tot creant una superfície corba que permetés accions com ara deixar-se caure rodant o pujar i baixar (com si fos una muntanya).

Un altre canvi que he realitzat ha estat la incorporació d’una zona pensada pel joc simbòlic ja que durant aquestes setmanes he observat que els  espais disponibles afavorien més l’expressivitat motriu que la simbologia. A més, i a partir de veure com els infants cerquen  llocs tancats on poder amargar-se i dur a terme jocs més simbòlics vaig pensar en agafar idees d’un llibre anoment “El juego simbólico” de Javier Abad i Ángueles Ruiz de Velasco, ja que aquest documentava processos on els infants aprenien a simbolitzar, envestint les relacions, els espais i els objectes com formes d’elaborar simbologia i connectar així amb l’estructura simbòlica que fa possible l’aparició dels processos educatius (Ruiz de Velasco i Abad, 2011, 22). Tal com expressa Arnaiz, “Educar es capacitar para realizar una transformación simbólica de la realidad pues la educación no es más que un proceso simbólico”.

A partir de consultar aquest llibre, focalitzant la mirada en els espais que a mi m’interessaven i tenint en compte l’edat i característiques dels infants, vaig decidir que utilitzaria les teles per crear un espai “tancat” (menys visible) ja que el fet de disposar d’un espai d’aquestes característiques incita als nens a representar espais com una casa, un amagatall o altres espais que promouen un tipus de joc més simbòlic que motriu. A més, vaig proposar aquest espai com a imitació de cabanya, ja que segons el llibre els jocs d’amagar-se són els que deixen veure amb més claredat la idea de sentir la vivència de la presència i absència, el estar i no estar, la unió i la separació. 

La torre la vaig realitzar amb els mòduls disponibles tal com fa na Marga.

El canvi més significatiu que vaig voler afegir va ser l’espai del ritual d’entrada i sortida i la forma de dur-lo a terme. Normalment, els infants seuen damunt dels terra cobert pels matalassos on després fan psicomotricitat, és a dir, que utilitzen un espai per realitzar diverses moments. Això es contradiu amb la distribució d’espais de la qual ens parla Aucouturier ja que segons aquest el fet que la sala estigui organitzada en espais (espai més sensoriomotriu, espai simbòlic) fa que el nen prengui consciència de les diferents zones de què disposa la sala i així ho traspassi a altres contextos. És a dir, el fet de establir una diferenciació entre diferents espais com ara l’espai de joc, l’espai de comunicació (ritual d’entrada i sortida) l’espai per representar... fa que els nens adquireixin consciència de què hi ha diferents llocs on les accions canvien segons aquests. Pensant que tal vegada era per aquest motiu que durant el moment de la conversa inicial i final els infants es distreien jugant o tocant els mòduls, vaig pensar delimitar una  zona que els infants relacionessin amb un moment de calma, de parlar tranquils. Per això vaig agafar uns matalassos allargats i els vaig col·locar un al costat de l’altre, creant una forma de “U” però posant unes teles que els cobrien. D’aquesta forma vaig crear un espai diferenciat, a més amb  un material (les teles) que els infants utilitzen per descansar i per als moments de tranquil·litat.

Al moment del ritual d’entrada vaig continuar amb la presentació de les normes ja que crec que per tal que la durant la pràctica psicomotriu tots els infants es sentin segurs és  necessari l’establiment d’unes normes. No obstant, hem de reflexionar sobre el valor d’aquestes, és a dir, hem d’entendre-les i fer-les entendre als infants com un aspecte necessari perquè tots puguem aprendre i conviure i no com un capritx d’autoritat del professor. A més els conflictes que sorgien durant la sessió els anava resolent mitjançant la mediació, la reflexió i la paraula; parlant amb els infants involucrats sobre com es senten i com pensen que es sent l’altre i deixant que ells parlin (no només l’adult). Un aspecte que vaig incorporar va ser el moment d’escalfament del cos al qual vaig anomenar “despertar el cos”, ja que com qualsevol activitat física crec que la psicomotricitat necessita d’un escalfament previ.

Una vegada iniciat el moment d’expressivitat motriu vaig anar pels diferents espais de la sala donant resposta a les demandes dels infants: posar les teles als nens com si fossin capes, vestits, etc. o resolent els conflictes que es plantejaven, així com animant o reconeixent els assoliments dels nens: salts des de diferents alçades, construccions, etc. Aquest darrer aspecte fa referència al tipus  d’intervenció que proposa Aucouturier: la indirecta ja que no ens centrem en un únic alumne, perquè faria que els altres es sentissin desatesos, però els fem senyals a tots de què estem allà, els acceptem amb una simple mirada o amb un somriure.

Tot i que en aquesta sessió no volia afegir les peces de construccions, que na Marga (psicomotricista) incorpora a meitat de la sessió, al final ho vaig fer perquè hi va haver dos nens que m’ho van demanar.

Tot i que normalment se’ls deixa utilitzar la pissarra de la sala durant aquest moment, degut a què vaig observar que una nena no feia cap tipus de joc, només pintava a la pissarra, vaig dir al grup que hi havia en aquesta zona que anessin cap als matalassos i que la pissarra no es podia fer servir en aquella sessió. L’objectiu d’aquesta demanda era que la nena pogués gaudir dels beneficis que la pràctica motriu té pel desenvolupament.

Al final de la sessió, tot i que na Marga sempre posa música a la ràdio com a senyal de què s’ha acabat la sessió i no fa que els infants recullin. Hi ha mestres que pensen que els infants han de recollir la sala com a senyal de final de la sessió, de tornar a fer el que hem desfet i altres que pensen que fer recollir la sala suposa un trencament d’aquest moment i fa que els nens es dispersin a l’hora de representar i recordar els jocs realitzats. Jo vaig voler que els infants recollissin la sala ja que a l’aula hi ha diferents nens que tenen problemes amb aquest moment i vaig pensar que és una forma d’entendre que quan la sessió s’acaba hem de tornar a fer, a construir la sala per tal que uns altres infants la trobin tal com nosaltres l’havíem trobat.

Un dels aspectes que va fallar a la sessió va ser el moment de la representació, ja que per motius de temps (havíem d’anar a celebrar l’aniversari d’un nen) no es va poder fer. Aquest moment és una altra manera que tenen els infants d’expressar-se però sense moviment i és molt important perquè possibilita al nen prendre distància de la seva expressivitat motriu per traslladar-la a nivells més cognitius. Ausubel ja plantejava la importància d’aquests tipus d’activitats quan deia que els infants no només eren actius mentre es movien, fent al·lusió al moviment mental. A pesar de l’importància d’aquest moment quan estàs a un centre t’has d’adaptar als petits imprevistos que es presenten i tot i que a una altra sessió miraré d’organitzar millor el temps per tal de no haver de suprimir cap moment.

El que si vaig poder fer va ser el moment de relaxació. Només havia vist una única forma de realitzar aquest moment i va ser una sessió on es van posar per parelles i es van donar massatges. Jo vaig pensar una altra forma que va consistir en què els infants es tombessin al terra cap amunt i jo anava passant amb  una tela que els lliscava pel damunt. A més vaig apagar el llum, per tal de ser més coherent amb el moment en què els infants es relaxen, durant la nit, i els vaig contar una història d’uns nens que dormien i escoltaven diferents sorolls de la nit (llops, aus nocturnes, el vent, la pluja...) així com l’escolta del silenci. Va funcionar molt bé i els infants es van relaxar i van seguir la història, però al moment de despertar-nos, quan vaig encendre la llum, els nens començaren a cridar molt fort. Si ho hagués de tornar a fer, faria que s’aixequessin amb la llum apagada per tal que el canvi no fos tan brusc i així evitar l’exaltació que va provocar el moment d’aixecar-nos. 

Per últim, i com a forma de sortir al passadís a posar-nos les sabates, vaig col·locar un mòdul a la porta pel qual els infants havien de passar d’un en un ja que per recomanació d’un company que no ho va fer, els infants sortien així més tranquils al passadís.

Curiositats de la sessió

Pel que fa a l’espai de teles creat amb la intenció de transmetre tranquil·litat i fomentar un tipus de joc més simbòlic m’he adonat que els infants que tenen un tipus de joc més mogut sobretot relacionat amb les lluites, han utilitzat l’espai per realitzar aquest mateix joc. Aquest grup estava format només per nens que han arribat i tombat l’arc que havia construït i per on pensava que els infants anirien passant per baix.

Crec que per haver aconseguit això, hauria d’haver avisat amb antelació del nou espai creat però vaig considerar que suposaria condicionar el tipus de joc i per això he decidit no dir res i veure què passava, la qual cosa ha suposat que només els primers que han arribat hagin observat aquest pont. Per a una altra sessió si que avisaré dels elements nous ja que almenys, encara que el tombin, els infants que vulguin poden tornar a construir-lo.

A pesar d’aquest fet, sí que hi ha hagut infants que han utilitzat l’espai com estava previst, creant històries relacionades amb el món de la llar com ara una mare que dutxava i vestia a la seva filla per anar a l’escola o simplement com a espai de tranquil·litat on romandre asseguts.  

En relació al banc recolzat amb la taula i amb un mòdul triangular que feia de tobogan, m’ha sorprès que la majoria de nens utilitzessin la peça no com a element per baixar sinó que el joc consistia en pujar a la taula i saltar per damunt del mòdul sense tocar-lo.

M’he adonat que el fet de posar el túnel com una prolongació de la taula ha fet que els infants no quedessin baix d’aquesta ja que el joc consistia en creuar pel túnel sortir per la taula i tornar a entrar. Per tant, ha canviat el tipus d’acció que es donava en aquest espai, que en sessions anteriors era una zona tranquil·la on amagar-se, tot utilitzant la taula com una part més del túnel, una zona de pas on no quedar-se asseguts. No obstant, el fet de disposar del racó que havia creat amb les teles ha fet que els infants disposessin d’un espai per a aquest tipus de joc més tranquil.

Autoavaluació

Pel que fa a aquesta sessió  un dels aspectes que crec que he de millorar, tal com ja he dit és el fet de presentar l’activitat abans de què aquesta comenci. Això és un aspecte que ja he comentat a altres entrades i que moltes vegades no fem, directament els infants passen a un espai i comencen a jugar sense parar atenció en el que hi ha.

Això fa que tan se val si has posat un circuit, com si has fet cabanyes... ja que els infants entre i destrueixen el que hi ha sense tenir temps per pensar en el que poden fer amb això.

Quant a l’observació realitzada, tot i que em vaig plantejar observar la relació dels infants amb els espais, he de dir que no vaig apuntar res. És a dir, tal com he anat presentant vaig recollir una idea molt general sobre l’ús que els diferents grups d’infants donen als espais però sense fer una graella concreta. El fet de ser un moment de tanta activitat, implica que apareguin major nombre de conflictes i això requereix una atenció per part meva. Tot i que a la assignatura de Psicomotricitat realitzada al segon curs vàrem fer observacions molt detallades, t’adones com quan ets tu qui participa en la sessió i si a més estàs sol, és molt complicat poder dur a terme la tasca d’apuntar i d’intervenir al mateix temps. Aquest aspecte és una realitat a la qual la psicomotricista ha de fer front cada dia i per això crec que és important que cada sessió et plantegis un paràmetre concret per observar (l’infant en relació a l’espai, els materials, els altres o amb sí mateix) o a un grup d’infants reduït en comptes de tot el grup, i no intentar donar resposta a molts d’ítems ja que el que acabes aconseguint és no centrar la mirada en res en concret.

Per a la pròxima sessió faré una proposta de sala diferent, ja que tot i que ara he afegit aspectes nous, la sala estava muntada tenint com a model la de les sessions anteriors. 

Què hi ha darrera de les rabietes?

“Las rabietas aparecen cuando las emociones negativas de ira o frustración exceden de la capacidad del niño para controlarlas. En los niños pequeños, el conflicto entre el impulso por la autonomía y la dependencia continua crea frustración y estrés emocional” (Menéndez)

Durant aquestes setmanes a l’escola, he vist diversos casos de rabietes, on infants, pares i educadors, entren en una situació incòmoda i difícil de controlar. Quan ha succeït a la meva aula, he vist com en ocasions ni la tutora, ni els pares saben molt bé què fer; a més, jo també sento un cert desconeixement cap a aquestes situacions i per això no sé quina actuació és la més idònia.

Per aquest motiu, vaig voler investigar sobre el tema i després de llegir diversos articles he pogut observar les situacions amb un altra mirada, detectant les actuacions que no ajuden a les rabietes. Per exemple, hi ha un nen en concret que sofreix rabietes sovint, sobretot al  moment de l’entrada al centre (moments en què la mare està present). Al principi, pensava que eren capritxos dels nens però ara que sé que són un estadi del desenvolupament durant l’aprenentatge que els serveix per enfrontar-se amb la frustració i aconseguir l’autocontrol, vull intentar tractar-les com a tals ja que en un principi actuava en coherència a la meva creença, culpant al nen d’aquesta actitud capritxosa.

Ara puc analitzar la situació, identificant les actituds positives i negatives per part dels adults vers aquest comportament. En quant a conductes que empitjoren la rabieta he trobat que la mare, no manté una actitud de indiferència sinó que el pressiona verbalment perquè deixi de fer això amb frases com “no veus que així la mare no vindrà més?”. Com diu Menéndez “en el momento del episidio, es corrrecto mantener una actitud de indiferencia, ya que el niño a pesar de los intentos de hablarle no escuchará nada ya que su llanto no se lo permitirá”. A més, aquestes intervencions inclouen amenaces, crits i una atenció molt marcada a aquesta conducta, que no ajuden al control de la situació. Una opció seria estar prop del nen però continuar fent el que estaven fent els adults; tot i que al principi el nen augmentarà la intensitat de la seva rabieta per manca d’atenció, posteriorment, s’adonarà que els adults li fan més cas quan no provoca aquestes situacions.

A més, record que un dia la mare li deia repetidament “si no deixes de pegar-me i cridar m’aniré” i tal com diu Paradas “no se debe avisar repetidamente cuando no obedece. Si se realiza una advertencia lo mejor es cumplirla” ja que el fet contrari fa que les advertències dels adults perdin credibilitat.

Durant la rabieta, suposo que per tallar-la la mare li diu: “però perquè plores o crides?; què vols la joguina?; toma”, és a dir, que cedeix davant les peticions del nen. Davant d’aquesta situació Paradas ens aconsella “nunca debe darse al niño lo que pide a través de la rabieta, porque con ello solo conseguiremos que repita esta conducta para pedir las cosas”.

També, crec que s’ha de tenir en compte que la mare d’aquest nen, li pega a casa quan provoca aquestes situacions (dit per ella),la qual cosa podria explicar que el nen en aquestes situacions respongui de la mateixa forma, agredint a qui s’apropa. Hem de recordar que els infants imiten comportaments i si veuen que nosaltres no ens mostrem tranquils i controlats davant aquestes situacions ells aprendran a situar-se com ho fem nosaltres.

No obstant, i com aspecte positiu dir que tant la mare, com la mestra i jo mai posem en qüestió l’amor al nen en funció del seu comportament. Com vaig aprendre a Educació Emocional (assignatura de segon de GEDI), s’ha de mostrar disconformitat amb l’acció que està fent, no amb la pròpia persona; no dir frases com “no t’estimo” sinó “quan fas això em poso trista”. També, el fet de ser un aula on tot es parla fa que aquestes situacions passin al gran grup i entre tots en parlem ja que no és un tema que afecta al funcionament del grup. Quan aquestes situacions ocorren na Vicky a l’assemblea parla del perquè aquest nen o  nena està trist, i el motiu pel qual els pares s’han d’anar (fan feina). D’aquesta forma els infants acaben entenent la situació i podem continuar amb la vida d’aula.

No obstant, tot i que teòricament entenc molt millor aquestes situacions i el meu objectiu en situacions futures és poder aplicar-ho, crec que és un tema que he de treballar molt perquè moltes vegades el fet d’intentar ser indiferent a la vegada que afectiu, evitant amenaçar o cridar però sense ser permissiu o cedir, és molt difícil i crec que aprendré a base de viure situacions similars i trobar un estil propi per resoldre-les tenint en compte tot l’aprés. Ara l’únic que sé és que és un aspecte en el que em trobo molt limitada i que a més, com són situacions on sol intervenir la tutora i no jo, no tinc oportunitat d’aprendre dels meus errors (manca de pràctica). Malgrat aquest fet, poder veure aquests successos des de fora m’ha permès veure aspectes que ajuden o dificulten les rabietes i que en aquests dies em serviran quan sigui jo qui hagi d’intervenir. 

Referències:

• Apunts Desenvolupament i Educació Socioemocional en la Primera Infància (Segon de Grau d’Eduació Infantil, segon semestre) 

• BERMEJO PASTOR, M. (2011). Establecimiento de límites. Rabietas. URL: http://www.spapex.es/psi/rabietas.pdf 

• MENÉNDEZ BENAVENTE, I. Rabietas, parte de su evolución, conocerlas. URL: http://www.isabelmenendez.com/servicios/rabietas.pdf 

• PARADAS VALENCIA, R. ¿POR QUÉ OCURREN? ¿CÓMO CORREGIR LAS RABIETAS?. URL: http://www.omerique.net/polavide/doctor/rabietas.pdf

Documentar, fer arribar, reflexionar...

“L’autèntic viatge de descobriment no consisteix a buscar nous paisatges sinó a comptar amb nous ulls”

Marcel Proust

A partir de l’assignatura d’Observació i Documentació impartida a la UIB vaig comprendre la importància de la documentació com a tasca que no només és vàlid per als mestres, ja que ens ajuda a fer visibles i comprendre els processos dels infants així com de les seves relacions, sinó que també ajuda als infants a ser més conscients d’aquest desenvolupament. No obstant, hem de tenir en compte que “documentar no és només un diàleg romàntic de mirades entre infants i mestres, sinó que es nodreix de les mirades respectuoses i agraïdes de les famílies” (Bonàs, 2006, 26). Partint d’aquesta idea i valorant la importància que té que les famílies siguin també coneixedores del que succeeix a l’escola, vàrem decidir documentar el procés de carnestoltes entre en Jose i jo (les dues classes de tres anys). Dic el procés de carnestoltes perquè volíem fer arribar la idea que no només es tracta d’un dia de festa on ballem al pati sinó de tot el profit que se li pot treure a una festa com aquesta i sobretot, de com el dia a dia de l’escola es mescla amb la màgia d’aquest moment. 

Sota el títol: ...I CARNESTOLTES ES VA DISFRESSAR D’ESCOLA..., s’amagaven les paraules següents: 

A LES AULES DE LES ZEBRES I ELS AMICS I AMIGUES CARNESTOLTES ES DISFRESSA DE QUOTIDIANITAT, D’APRENENTATGE, DE DESCOBERTA, DE LA MIRADA CURIOSA D’UN SUPERHEROI O DE LA INOCÈNCIA INTEL·LIGENT D’UNA PRINCESA.  

TOT VA COMENÇAR PER UN MOCADOR, PER UN CAPELL, PER UNA CORONA. DESPRÉS VAREN ARRIBAR LES ULLERES DE COLORS O ELS MAQUILLATGES I A POC A POC LES AULES ES VAN OMPLIR DE CONILLETS, DE PIRATES O DE BRUIXES QUE DIBUIXAVEN, BALLAVEN, CONSTRUÏEN O REIEN.

ENS HAVÍEM DE PREPARAR PER LA RUA DE CARNESTOLTES, MAMIS I PAPIS ENS VAREN AJUDAR. I... FINALMENT, ENTRE TOTS VÀREM FER UNES MARAQUES QUE SONAVEN TANT I TAN BÉ... QUE QUAN LES PROVÀREM  NO PODÍEM ATURAR DE BALLAR.  

ARRIBÀ EL MOMENT... I CARNESTOLTES VA TRANSFORMAR EL PATI EN UN PAÍS IMAGINARI ON TOTHOM JUGAVA A SER UN PERSONATGE DIFERENT: ELS HOMES FORÇUTS JUGAVEN A SER NENS QUE AGAFAVEN ARENA, O SPIDERMAN I SUPERMAN JUGAVEN A SER DOS AMIGUETS QUE S’AGAFAVEN DE LA MÀ. 

Amb aquest text volíem “donar la volta” o intentar plasmar la realitat d’aquest dia de forma diferent, com no només els infants es disfressen de personatges sinó que aquest personatges també es disfressen de quotidianitat, del dia a dia de l’escola; fent veure així a les famílies la importància de cada moment. 

Si hagués de triar una frase que defineix el tipus de documentació que vàrem fer seria una de Bonàs que diu: “La documentació no busca una solució definitiva, no tanca portes, ni descobreix veritats úniques, sinó que obre possibilitats i amplia horitzons a respostes que, tot d’una, de nou, es poden inventar”. Amb això vull dir que nosaltres vàrem reflectir aquest procés de la festa amb una selecció de paraules i d’imatges que transmitien el que per a nosaltres va significar tot aquell tramat de situacions però que sens dubte no és la única visió i que tal vegada per a un altre que ho llegeixi significarà una cosa diferent. Del que es tracta és de despertar aquesta reflexió, de posar l’element que inciti, que desperti aquesta mirada oberta, i al mateix temps focalitzada, a la vida de l’escola. 

Tot el que comporta per a la formació d’un mestre la tasca de documentar crec que s’ha de fer arribar als altres i per això volia deixar constància al meu blog, i a l’escola, de què nosaltres com a practicants estem disposats a promoure aquesta forma de treballar.  Amb la afirmació provocadora: “El que no es veu, no existeix”, Malaguzzi va voler estimular els mestres perquè evitessin l’al·lèrgia documental pròpia de molts de professionals del nostre àmbit, sota la consideració que documentar suposa una pèrdua de temps (Hoyuelos, 2007, 8). Jo vull “disfressar-me de Malaguzzi” i transmetre la seva idea allà on vagi.

I a vosaltres? Us agradaria jugar a relacionar els ideals teòrics amb la pràctica educativa de les vostres aules i escoles?

REFERÈNCIES

BONÀS, M. (2006). L'art del pintor de paisatges: reflexions entorn de la documentació. Revista In-fàn-ci-a, 151,  24-28. 

HOYUELOS, A. (2007). Documentació com a narració i argumentació. Revista guix d’infantil, 39, 5-8.

Canals de comunicació: com són d'importants?

    “La educación es una tarea compartida entre padres y educadores cuyo objetivo es la formación integral del niño y la niña. La línea de acción debe llevarse a cabo de manera conjunta, tanto el tutora como las familias tienen la responsabilidad de hacer partícipes a los otros y facilitarles toda la información necesaria para que se sientan unidos la escuela y la familia y, por lo tanto, responsables del proceso educativo de los  niños y niñas.” (Cabrera, 2009)

Des del començament de les meves pràctiques vaig veure com el que fèiem a l’aula es reflectia posteriorment en forma de documentació o a través d’una pissarra situada fora de l’aula, tot sent una informació accessible a les família; trobant-nos així davant del que es podria nomenar: un aula amb les portes obertes. No obstant, això no succeeix en totes les aules, ja que per exemple, a l’altra classe de tres anys la mestra no actualitza molt sovint la pissarra i això fa que només tinguin constància de les activitats que realitzen els pares i mares que quan vénen a pels seus fills demanen explícitament a la tutora què han fet (aspecte no molt comú).

Crec que el fet de dotar d’aquest privilegi només a les famílies que tenen temps per parar una estona no fomenta una implicació igualitària de totes les famílies en la vida d’aula. Per això, opino que és necessari que les famílies han de ser conscients de la realitat que viuen els seus fills a l’aula, fent-los així coneixedors dels continguts que treballem.

Aquesta tècnica o espai de comunicació escrita serveix per fomentar la comunicació entre les famílies i els seus fills, ja que quan arriben a cercar-los poden saber el que hem fent i així tenir un punt comú de diàleg amb els més petits. D’aquesta forma totes les famílies saben el que els seus infants han fet durant la jornada a l’escoleta, amb la possibilitat o no d’entrar a l’aula i demanar-nos més detalls sobre aquests fets. No obstant, crec que no només afavoreix la comunicació entre les famílies, els infants i nosaltres (tutora i jo) sinó que tota la comunitat educativa (pares d’altres aules, la directora i les altres educadores) tenen l’oportunitat de llegir les activitats que hem fet i demanar-nos per les que els interessen a fi de fer-les a les seves cases o a les seves aules.

A pesar de què la pissarra acompleix l’objectiu de traslladar a les famílies la pràctica a l’aula, m’agradaria reflexionar sobre aquest suport. Jo, per exemple, a les meves pràctiques anteriors vaig decidir no limitar-me a posar un cartell (que seria un suport semblant a la pissarra de guix) perquè vaig creure que si posava un element vistós i suggerent captaria més l’atenció de les persones que vénen a l’escola. Per aquest motiu vaig crear un faristol (“atril”).

Crec que sent un dels punts forts de l’escola la presència d’elements naturals, el contacte amb la natura i la importància de l’estètica a l’hora de documentar, és un motiu de pes per justificar com d’idoni seria disposar d’aquest material creat amb elements naturals, tot donant una continuïtat a la línia estètica del centre. A més, serviria per fer conscients a les persones que habiten l’escola sobre com es poden aprofitar els recursos que tenim al nostre abast i quins resultats aporten a l’estètica del mateix, podent servir així d’empenta en l’ús de materials naturals o reciclats.

A més, seria un bon suport on col·locar el llibre que entre totes les famílies estan confeccionant arrel del “Projecte d’identitats” que es du a terme actualment a la meva aula i on es narra la història de cadascun dels nens. Si aquest material es trobés a la porta, accessible a tots, incitaria a què els pares s’aturessin a mirar-lo amb els seus infants. Aquest fet, a més de fer que els infants tinguessin l’oportunitat d’explicar als adults quins són els seus companys, faria que les famílies coneguessin millor a les persones que habiten de dilluns a divendres amb els seus fills i l’entorn que els envolta, degut a la importància que aquest té en el desenvolupament dels nens (Bronfenbrenner). També seria una bona manera de què es sentin més implicades en l’elaboració del llibre ja que el fet que tots puguin veure’l fa d’empenta perquè s’animin a elaborar-lo.  

En definitiva, crec que tant el material que vaig crear com els espais destinats a traslladar la vida d’aula de què disposa la meva tutora, són elements que aporten millores quant a la comunicació del centre, reduint així les limitacions que suposa per algunes famílies no poder entrar dins l’aula per parlar amb la tutora, i fent que a la nostra aula COMPARTIR no sigui un terme que només han d’aplicar els infants.

Referències

CABRERA MUÑOZ, M. (2009). La importancia de la colaboración familia-escuela en la educación. URL: http://www.csi-csif.es/andalucia/modules/mod_ense/revista/pdf/Numero_16/MARIA_CABRERA_1.pdf