sábado, 31 de mayo de 2014

Les nostres lletres


Tot i que sé que els infants de dos i tres anys no han d’aprendre a llegir o escriure, l’any passat, al pràcticum vaig pensar que seria una bona idea que els infants poguessin tenir un lloc on veure els seus noms i treballar amb aquests.

Primer vaig pensar en posar l’abecedari sencer però després vaig pensar que no té sentit posar lletres que no estiguin lligades amb la vida dels nens i, per tant, no resultin significatives per a ells. Així vaig decidir acotar el nombre de consonants i vocals reduint-lo a la lletra inicial de cada nom.

Aquest va ser el resultat del mural:


Ara estic al Pràcticum II, amb infants de tres i quatre anys, és a dir que continua no sent obligatori el fet de llegir i escriure. No obstant, els infants a l’assemblea, posen la data, escriuen si fa sol o núvols quan mirem el temps i altres activitats relacionades amb la lectoescriptura. És per això que quan na Vicky em va comentar la possibilitat de crear un espai amb l’abecedari jo li vaig comentar la meva experiència. En aquell moment, estava convençuda del que ja he dit: posar només les inicials dels seus noms. Na Vicky em va dir que ella també ho havia pensat però que tal vegada, el fet que no només escriguessin el seu nom suposava una nova demanda en quantitat de lletres.

Al final, va posar l’abecedari complet:


Ara, quan ja fa temps de l’elaboració d’aquest abecedari m’he parat a reflexionar sobre el mateix. Penso que tal vegada jo estava equivocada quan vaig pensar posar només les inicials dels infants ja que en aquesta edat, per part d’alguns infants, l’interès per les lletres és més gran i no només coneixen els seus noms, sinó també el d’alguna altra mestra, germans, pares... També, el fet que un nom no només estigui format per la seva lletra inicial, crec que és motiu per incloure les altres lletres. Considerant aquests factors i afegint que els infants fan activitats on escriuen paraules alienes als noms (llista de la compra, racó de les paraules dolces...) he arribat a la conclusió que posar únicament les inicials dels seus noms hauria suposat limitar el coneixement dels infants, la seva oportunitat per apropar-se a altres lletres que també estan al seu voltant. Com vàrem parlar a l’assignatura de Lectura i Escriptura en la primera Infància, no hem de privar als nens d’allò que esta al seu context immediat: cartells dels supermercats, marca de les seves galetes preferides, del suc que porten a l’escola, textos o lletres a les camisetes...

Un altre aspecte que m’agradaria destacar com a diferència entre ambdós abecedaris és la qualitat estètica dels mateixos. El primer va ser el que vaig realitzar per a l’escoleta i vaig pensar que fer un fons blanc i unes lletres grans i de colors, incitaria als nens a mirar-lo, ja que és més cridaner. El que ara hi ha a la classe, des del meu punt de vista, és una mica “avorrit” i tot i que els infants són més grans no crec que això hagi de suposar renunciar a la qualitat estètica dels materials o espais que es creen a l’aula. Considero que si el que pretenem és que els nens comencin a parar atenció en les lletres (aspecte més relacionat amb el seu nivell maduratiu que amb la nostra voluntat) hauríem de contribuir a aquest fet creant un abecedari més atractiu, que els convidi a submergir-se en el món de les lletres, a mirar-les, i sobretot, continuar amb les activitats diàries que fem a l’aula i en les quals tant les lletres com els números tenen una cabuda important.


Tot i que com he plasmat, estic convençuda de la idoneïtat de posar totes les lletres en aquest cicle, ara tinc el dubte de si vaig fer bé amb els infants de dos i tres anys en només posar les lletres inicials dels seus noms. Un dubte que esper poder resoldre a mesura que vagi adquirint experiència i mitjançant xerrades amb altres professionals que puguin orientar-me en fets com aquests.

viernes, 30 de mayo de 2014

Proposta de psicomotricitat

Les sessions de psicomotricitat al centre són realitzades per una figura que no és la tutora del grup. En canvi, nosaltres com a practicants sí que hem d’estar presents en aquests moments, la qual cosa considero totalment fonamental; de fet, en la meva opinió la tutora d’un aula hauria d’estar durant aquests moments ja que la pràctica psicomotriu inclou aspectes fonamentals en el desenvolupament dels infants que ajudaria a les mestres a fer una observació, un seguiment i, conseqüentment, donar una millor resposta a les dificultats manifestades pels diferents infants. Ara que ja portem bastant de temps amb els nostres grups, na Tanit, en Jose i jo vàrem decidir planificar tres sessions de psicomotricitat segons les necessitats i característiques del nostres grup (tres i quatre anys).

Per a les classes de tres anys hem fet una mateixa proposta, amb dos materials bases: capses de cartró i paper de periòdic. Tenint en compte el projecte de millora que vaig realitzar a l’escoleta i basant-me en la gran quantitat de possibilitats que ofereix un material fàcil de manipular i aconseguir vaig pensar que seria una bona idea poder oferir-lo als infants durant aquest moment. Entre els tres vàrem pensar que seria adient que els nens tinguessin suficient espai per jugar i per això decidírem que la sala només constaria del material esmentat. 


Com a zones destacades vàrem voler crear diferents espais:
  • Una torre de capses que simulés la torre que tomben. En darrer moment vaig considerar que l’entrada al moment d’expressió motriu tombant aquesta torre provocaria impactes contra el material proposat i possiblement el destrossarien. Per això, i amb prèvia explicació sobre la fragilitat del mateix, vaig decidir que entraríem caminant.
  • Una muntanya de boles de periòdic. Aquest espai, tal com vàrem pensar va ser el principal focus d’atenció a l’inici de la sessió. Les característiques d’aquesta zona varen permetre moviments més grans: els infants es ficaven dins del munt i amb les dues mans llançaven els papers cap a dalt.

  • Els tres túnels. Cada túnel tenia unes característiques diferents; per una banda, hi havia un que no tenia cap tipus d’obertura, la qual cosa feia que fos un espai fosc i íntim que va permetre jocs simbòlics molts relacionats amb la nit com ara dormir. També, els infants l’han utilitzat per realitzar un joc presimbòlic, que consisteix en amagar-se; aquest joc, tal com diuen Ruiz i Abad (2011) “de todos los juegos presimbólicos, quizás sea éste el que deja ver con más claridad la idea de sentir la vivència de la presencia y la ausencia, el estar y no estar, la unión y la separación. Es un juego que se empieza muy pronto y se prolonga en el tiempo, transformándose de múltiples formes, añadiendo elementos o variantes y aumentando su dificultat en la ejecución”. 
  • Un altre túnel consistia en dues capses juntes on hi havia una porta per entrar i una obertura a la part superior de la capsa. Hi ha hagut infants que han estat tota la sessió en aquestes capses o bé fent el joc d’amagar-se i altres jocs simbòlics més centrats en el món fantàstic dels cavallers, princeses, castells... La finestra superior permetia que els nens juguessin a aparèixer i desaparèixer:
 "Cuando el niño/a juega a esconderse y salir de su escondite, busca la mirada del otro; estos juegos denotan la diálectica de estar en la mirada del otro, desaparecer y volverse a encontrar con ella, en una dinámica de juego y placer extraordinaria para el niño/a y también para el adulto que comparte con él la experiencia." (Arnaiz, 2008).
  • El tercer túnel, que tenia petites finestres pels costats, ha estat utilitzat pels nens com a recipient per omplir i buidar. Aquest tipus de joc, tal i com ens diuen Ruiz i Abad (2011) “son juegos que favorecen la construcción de la estructura cognitiva a través de la curiosidad y la investigación del entorno. [...] Podemos constatar que detrás de estas acciones aparentemente caóticas hay en muchas ocasiones una clara intención de realizar un proyecto, no solo por la disposición de los productos resultantes: alinear, apilar, amontonar, trasladar, etc., sino por el alto grado de implicación y esfuerzo en la tarea que realizan”.
  • El camí de periòdics estirats al terra ha convidat a un contacte de tot el cos amb el material, ja que els nens es tombaven damunt d’aquest estirant les seves extremitats i amb moviments amplis lliscaven amb aquest. També els ha servit per cobrir tot el seu cos. Una acció que tal com la muntanya de boles semblava molt més emocional, una forma de sentir el material com si fos una prolongació del seu estat anímic. En concret, hi ha hagut un grup de nenes que ho han utilitzat per amagar-se sota dels mateixos.
     “Progresivamente es el propio niño el que juega a taparse los ojos con las manos o con una tela, o gira la cabeza para no ver al adulto, dando así muestras de haber comprendido el significado y la intención del juego de esconderse” (Ruiz i Abad, 2011)“El sentido de esconderse estaría en experimentar la sensación de ser importante para alguien, que te busca cuando no estás porque te echa de menos” (Ruiz i Abad, 2011) 

  •  Per últim, tot i que no estava previst, vaig posar periòdics penjats a una corda que travessa la sala, tot creant un espai a una altra alçada, que requerís altre tipus de moviments més físics: saltar, botar... Aquest espai a donat joc a un treball col·lectiu molt interessant que ha consistit en diferents estratègies per agafar els periòdics; alguns infants saltaven, altres llançaven materials per tirar-lo i altres han agafat mòduls que els servien per pujar-se i agafar el material.

Un aspecte de la sessió que vull comentar ha estat una acció desenvolupada per alguns infants: trencar els 
periòdics. Malgrat que en un principi em semblava una actitud desfavorable per part dels infants, després de reflexionar i considerar que “Todo juego significa algo” (Huizinga, 1972, 12), me adonat que jugar a destruir pot estar relacionat amb el desig de separar-se i de ser un mateix, d’apartar els obstacles que impedeixen complir els objectius que ens proposem i que ajuda als nens a fiançar la seva identitat i la capacitat de decidir i elegir. Per això, si el nostre objectiu era donar resposta a les necessitats dels infants, podem afirmar que la necessitat de destruir ha estat complerta.

Tot i que he començat per parlar de la TOMBADA DE LA TORRE I DE L’EXPRESSIVITAT MOTRIU, vull reprendre el moment del RITUAL D’ENTRADA. Aquest, ha estat una combinació de l’estil utilitzat per na Marga (psicomotricista) i les meves aportacions. Primer he volgut presentar el material que hi havia en la sala, tot fent conscients als infants de la fragilitat del mateix (cartró); tot i que un infants en concret s’ha pujat dalt una de les capses, una acció  normal de conquesta de l’altura, en general tots han tingut molta cura i no han trencat les capses.



Una vegada explicades les característiques dels materials, hem parlat de les normes, però les he relacionat amb el que havíem parlat del material. Per exemple, el fet que sigui un material fràgil fa que una norma sigui que no el facem malbé ja que ha de poder aprofitar-se per tots i també per la classe de les zebres, que encara havien de fer la seva sessió. Crec que ha estat una bona forma de fer entendre als infants que les normes no les posem per gust, sinó que tenen un sentit. Aquest moment, a diferència de com ho fa la psicomotricista ho he realitzat sense música, ja que crec que estar parlant amb el soroll de la música fa que els infants s’agitin més i costi més parar atenció en el que es comenta.

Quant al RITUAL DE SORTIDA, he volgut que els infants fossin partícips en la recollida, ja que crec que és un moment que els ajuda tornar a la calma, associar que el joc ha acabat i quina millor forma que fer-ho com ho fan a qualsevol de les activitats que realitzen: recollint. Com diu Vives (2008) "Después del desorden viene el orden, por eso es necesario que el niño/a tenga la oportunidad de vivir esta dialéctica que le ayuda a reorganizar el psiquismo. Dispersar-reagrupar objetos, tomar para sí y abandonar, hacer-deshacer, ordenar-desordenar, construir-destruir, aparecer, desaparecer, vacíar-llenar son actividades que están en estrecha relación con el placer de pensar."


REPRESENTACIÓ
Aquest darrer aspecte va ser un dels que hem va mancar a l’altra sessió que vaig conduir jo. Per això en aquesta m’he controlat millor el temps per tal de què els infants tinguessin la possibilitat d’expressar verbalment el que havien fet, és a dir, d’expressar-se sense moviment. Per això, puc dir que en aquesta sessió sí que vaig tenir en compte la importància d’aquest moment com a espai que possibilita al nen prendre distància de la seva expressivitat motriu per traslladar-la a nivells més cognitius.  

Valoracions de la mestra de psicomotricitat
Tot i que el muntatge de la sala el vàrem realitzar entre els tres practicants, la sessió de la meva aula la vaig dirigir jo. No obstant, la psicomotricista va estar present i a posteriori hem va fer una valoració. En aquesta va mostrar una gran satisfacció amb el proposat, tot ressaltant el bon funcionament del moment de la conversa final (representació) ja que segons ella vaig aconseguir que cadascun dels grups de joc expliquessin respectant els torns els jocs realitzats.

A més, al principi em va comentar la possibilitat de què els nens demanessin altre material; jo li vaig explicar que en cas de necessitar un altre material oferiria les teles ja que  considerava que era un material que oferia unes possibilitats semblants i complementàries al material proposat. Aquesta demanda per part dels infants no es va produir i ella es va mostrar sorpresa per aquesta actitud, sent una mostra de com aquest material havia aconseguit captar l’atenció dels nens durant tota la sessió.

El fet de fer una valoració tan positiva de la meva proposta em va ajudar a reafirmar-me i és un  aspecte que em reforça i m’ajuda ja que a la sessió anterior, només estava la meva tutora i ja em va expressar que ella no havia anat a psicomotricitat i ho va deixar en les meves mans. Crec que  és important que ara, que estic provant diferents formes de portar els moments de la vida a l’escola hi hagi una persona que m’ajudi a fer una avaluació del que plantejo i en aquesta sessió ho he pogut obtenir.

L’única cosa que no vaig tenir en compte i que m’hagués agradat incorporar és música durant el moment de la recollida. A més crec que hauria estat una forma d’incloure una mica a la psicomotricista ja que és l’estratègia que ella utilitza perquè els infants s’asseguin.
“Quisieramos ofrecer ahora la metàfora de la caja como objeto cotidiano y universal de juego simbólico. Quizá pudiera ser relevante para presentar aspectos del concepto de símbolo desde diferentes mirades, historias y testimonios. Comparten el pensamiento de ser un objeto lúdico de poderosa evocación y fascinación que posee la dualidad del dentro-fuera o lugar y no-lugar para la experiencia del lleno y el vacío como evocación de lo corpóreo. Las cajas son cámara oscura o mínimos escenarios con una historia propia, pues preservan la memoria de lo que han contenido en algún momento y son contenedores de objetos valuosos, des de las cajas “fuertes” a las cajas “frágiles” que sirven para guardar el patrimonio infantil. Lugar que alberga nuestro principio y final, pues todo es símbolo mientras seamos caja de resonancia donde nuestra vida vibra.”
(Ruiz i Abad, 2010)

miércoles, 28 de mayo de 2014

Les assemblees, un moment de màxima atenció

Considero l’assemblea un dels moments més importants del dia ja que, dins l’aula pot ser la via pel descobriment de nous conceptes per part dels infants, aprofitant els comentaris del mestre, les seves explicacions o converses que sorgeixen sobre els temes quotidians de la classe.

Durant aquest moment del dia els infants tenen l’oportunitat d’expressar els seus sentiments, vivències i gustos, i treballen valors, hàbits i normes. Tot això, dóna lloc a relacions socials entre el grup que són necessàries i molt gratificants.

Per tal que tot això es pugui produir crec que hem de considerar un parell d’aspectes. Per una banda, l’espai en el qual es fa i, en segon lloc, quin és l’element motor d’aquestes.

Pel que fa a l’espai, crec que a la meva aula es pot veure com aquesta tot i que es troba a una zona il·luminada, està a un espai on les delimitacions existents, en les quals com és normal els infants es recolzen, són una mica incòmodes i conviden a realitzar altres accions: pissarra (els infants solen agafar guix i pintar), la prestatgeria amb els calaixos de les seves feinetes (obren i tanquen els compartiments), el panell amb velcros on mirem qui ha vingut i qui no (la samarreta es queda aferrada als velcros) i una altra prestatgeria on hi ha animals i peces del racó de construccions (les agafen per jugar).

Tot i que són aspectes que s’han de treballar i que els infants haurien de respectar, hem d’entendre que es tracta de nens de tres anys i que el fet de tenir tants d’elements susceptibles de captar la seva atenció fa que es dispersin fàcilment. Tot i així, crec que és més adient tenir aquestes delimitacions, encara que siguin temptadores a la distracció, que no pas un espai que no tingui cap delimitació ja que si tenim en compte la conclusió a la qual R.H. Smith (1974) va arribar a través de les seves investigacions: que els espais més amplis afavoreixen una major activitat motriu, podem veure com l’espai de la meva aula és una zona més acollidora i no tan ampla com la que hi havia a l’escoleta on vaig fer el Pràcticum I.

Espai destinat a l'assemblea de l'escoleta

Espai destinat a l'assamblea d'aquest any

Per tant, i partint de què l’assemblea es contempla a la programació com una zona tranquil·la on establir converses amb els infants, trobem que en aquest sentit sí que hi ha coherència entre el que diu el projecte educatiu i l’organització d’aquest espai malgrat que els elements delimitadors no són molt còmodes i propicien que els infants cerquin llocs on poder recolzar-se (moltes vegades es tomben o recolzen sobre companys).

En quant a la comunicació, en aquesta etapa, es posa l’èmfasi en la comprensió i expressió de la mateixa, ja que l’objectiu és que els infants aprenguin a interpretar i produir missatges dins del seu context ja que com diu el currículum “Las diferentes formas de comunicación y representación sirven de nexo entre el mundo exterior y el interior, ya que son instrumentos que hacen posible la representación de la realidad, la expresión de los pensamientos, necesidades, sentimientos y vivencias y las interacciones con los demás” (Decret 71/2008, de 27 de junio, pel qual s’estableix el currículum de l’educació infantil en les Illes Balears).

Jo em vull centrar en aquesta part, la comunicativa, ja que aquesta no resulta fàcil quan es tracta d’infants del primer cicle d’Educació Infantil (tres i quatre anys). Durant aquest moment intento evitar conductes que he vist en altres tutores o altres centres que he visitat on aquestes parlaven amb els nens oblidant-se una mica de l’edat que tenen ja que m’adono que als infants no els arriben els missatges o bé per la manca de claredat o bé per no acompanyar el missatge oral amb els reforços no verbals suficients (gestos, mirades). Tot i que en aquests moments tinc molt en compte aquests aspectes hi ha d’altres que limiten la meva comunicació amb els nens i que fan que em trobi amb problemes d’enteniment com ara embolicar-me amb la llengua o bé perquè se m’escapa el riure davant diverses situacions (incloent quan m’embusso). Pel que fa al tema de la llengua, he de dir que cada vegada són menys aquests moments ja que sempre parlo amb els nens en català (a diferència de com ho feia a l’escoleta) i això m’està fent agafar més agilitat amb aquesta llengua.

Durant aquests moments també s’afegeix un nou problema, al qual cada vegada li estic trobant solucions més eficaces: la dificultat de suscitar un interès comú de conversa. Al principi els infants parlaven de forma desordenada i espontàniament i canviaven de tema molt sovint, ja que cadascú parlava del seu “interès” personal.  A mesura que m’he anat encarregant d’aquest moment (i gràcies a les observacions que feia de la meva tutora) he anat trobant les estratègies per tal que aquests no s’interrompin o s’interessin pel que els altres diuen. Per començar, aprofito temes que en general són coneguts per tot el grup com ara anar a la platja en aquests dies. Una vegada he trobat un tema on tots poden participar els explico que no poden parlar tots a l’hora perquè no ens sentim i demano qui ho vol explicar. Una vegada seleccionat el nen intento que aquest no s’estengui massa i vaig reformulant el que va dient, acompanyant la meva narració d’un to de veu atractiu, d’emoció i dels gestos corresponents. Així intento que la majoria d’infants participin i els hi recordo constantment que no podem interrompre perquè sinó no sabem que li ha passat al nostre company (és una de les normes que ja tenen a la classe).


Tot i que les converses són cada vegada més respectuoses, és un moment en el que has de ser constant perquè els infants tenen la necessitat d’expressar-se i és difícil que adquireixin un hàbit en el qual han d’esperar; tenint en compte que la majoria són fills únics i disposen de l’atenció exclusiva dels seus familiars, sense haver d’esperar a què parlin vint-i-quatre infants més.

A pesar d’aquestes millores, he observat que la duració d’aquestes sessions no s’ha de prolongar en excés ja que els infants, de forma progressiva, van perdent l’interès. També, s’ha de tenir en compte que hi ha dies en què els infants estan molt agitats i abans d’iniciar l’assemblea haig de reconduir la seva atenció. Això, tal com vaig aprendre amb la meva tutora del Pràcticum I ho faig mitjançant cançons ja que aquestes interessen a la gran majoria i fan que aquests es relaxin i estiguin preparats per aquest moment de calma.

Per últim, dir que tot i que des de fora pot semblar un moment fàcil de portar, on infants i mestra estan asseguts parlant o cantant és un moment que com he explicat implica molts aspectes a considerar i que a més, el fet que no sigui una conversa planificada sinó que parteix d’un diàleg fruit de les intervencions espontànies dels nens de l’aula, fa que existeixi un llenguatge espontani, actiu i molt significatiu; fent així que les mestres haguem de desenvolupar una gran capacitat d’adaptació, de flexibilitat, d’imaginació i de reflexos lingüístics. 

jueves, 22 de mayo de 2014

La importància d'estar ben informats

Fa  uns dies, quan parlàvem amb els pares sobre els horaris per deixar als infants (de onze a dotze del matí), una mare va explicar la següent situació: “a les onze i vint del matí vaig portar al meu fill a l’escola perquè havíem anat al metge i em van fer esperar fins les dotze”. Aquesta mare evidentment, estava indignada ja que estàvem dient un horari, dins el qual ella havia portat al seu fill i no se l’havien agafat. A més hi havia mares que confirmaven que elles sí que ho havien pogut deixar durant aquest horari.

Doncs, què puc llegir d’aquesta situació? S’està donant un tracte d’igualtat a totes les famílies del centre? Perquè a  unes si que se’ls obri la porta i a altres no? Durant una jornada escolar, nosaltres diem als infants frases com “has de seure com tots, has d’esperar com tots...”. Com va dir Karl Marx a les conclusions de la "Tesis sobre Fueuerbach" (circa 1860) "La mejor forma de decir es hacer"; si a un nen se’l demana que respecti les normes igual que ho ha de fer la resta però la persona què ho demana no aplica les mateixes normes a nivell de centre per a totes les famílies, està donant un bon exemple? Quins valors estem transmetent?

Aquestes situacions es van donar perquè entre les mateixes tutores del centre no tenien clares les franges horàries d’entrada d’infants durant la jornada escolar; és a dir, per una manca d’organització del centre i de comunicació entre les normes estipulades per l’equip directiu i la tutora. Tot això contradiu el principi pedagògic de l’escola que diu així “Una escola inclusiva: on es manté la inclusió com a principi d’intervenció, afavorint el sentiment de pertinença de totes les persones implicades en els grups amb els quals interactuem, des dels propis companys i companyes de feina, el nostre alumnat i les seves famílies, evitant d’utilitzar qualsevol mena d’etiquetes” (PEC CEIP Es Pratet 2013-2014).

Com pretén el centre que les famílies es sentin incloses a un lloc on el que és una norma per uns, no ho és per altres? A més, crec que com a educadors hem de donar exemple sent una mica flexibles i, tot i que per un costat, entenc que l’hora de deixar als infants és una, el fet que aquesta escola disposi d’un bidell permet que l’horari de deixar als infants sigui més flexible i més quan és per raons com anar al metge. Hem de tenir en compte que les famílies també treballen i és una “faena” que tinguin metge a les nou i hagin d’esperar fins les onze per poder tornar a deixar als infants.

No obstant, aquest tema es va parlar a un claustre i s’ha decidit que en els casos en què les famílies avisin amb antelació de situacions com aquesta el bidell els obrirà a la hora que necessiten. D’aquesta forma, tant l’escola com les famílies surten guanyant ja que, per una banda, el bidell sap a la hora exacta a la qual haurà d’estar pendent de la porta (ja que fa altres tasques al centre) i les famílies no hauran de perdre temps esperant a l’hora del pati.

Com diu Ocaña (2008) “Son muchos los estudios que evidencian el currículo oculto que, de forma invisible, existe en las prácticas educativas, y debemos tener en cuenta cuál es el efecto discriminador que puede tener. Las educadoras y educadores sonun modelo o referente, y a través de su propio comportamiento están transmitiendo y educando en cada momento”.

És per aquest motiu, que la organització i gestió d’un centre és molt important en el seu funcionament ja que com he pogut veure, d’aquest aspecte depèn que la relació entre la família i l’escola sigui de qualitat i això, com ja sabem influeix en el procés d’escolarització dels infants; si una família no està contenta amb el tracte que rep per part de l’escola,  ho transmetrà als seus fills i aquests no veuran el centre com un lloc de creixement i enriquiment sinó com un espai discriminatori.

El fet de ressaltar aquesta situació com a negativa, és perquè m’he adonat de com si a un centre com és Es Pratet, on es produeixen cada dia reunions  de claustre a fi de transmetre a tots els nivell l’organització, gestió i ideari del centre, es produeixen esdeveniments com aquest, què estarà passant als centres on la comunicació amb l’equip directiu és molt més escassa i fins i tot quasi nul·la? És per aquest motiu que considero fonamental una estreta i bona relació de tota la comunitat educativa, on la informació estigui a disposició de qualsevol persona que “viu” la realitat del centre.

Referències: 
OCAÑA CARRASCO, R. (2008). Muévete por una educación en igualdad. URL:http://www.mueveteporlaigualdad.org/docs/educacion_en_igualdad_castellano.pdf

lunes, 19 de mayo de 2014

Tenir cura dels moments quotidians (l'esmorzar)

Cada dia, a les deu i mitja aproximadament ens preparem per fer pipí, rentar-nos les mans i seiem a l’espera que els encarregats reparteixen la bosseta de l’esmorzar. Durant aquest moment, i degut a l’après durant el grau, jo intento seure amb ells sempre que puc (hi ha moments en què has d’estar de peu d’una taula a una altra) per tal de realitzar aquest moment de socialització de la forma més tranquil·la possible.

De la mateixa forma que ja vaig parlar de les estratègies que utilitzo en les converses amb els nens (entrada: estratègies per comunicar) també m’agradaria parlar d’una estratègia meva utilitzada durant aquest moment. Gràcies a l’experiència adquirida durant el meu pràcticum a l’escoleta, on de manera constant veia com determinades mestres a l’hora de menjar insistien als infants dient: “has de menjar, està molt bó, va prova-ho, menja una mica” vaig provar altres estratègies i que a dia d’avui continuo aprofitant. 

Un exemple és el diàleg amb els nens, mantenir una conversa on el focus no és que mengi ni el menjar, sinó altre tipus de situacions com ara demanar per algun tema del qual ja estaven parlant (el joc de la Wii de Mario i Luigi és  molt habitual), temes d’actualitat com ara si han anat al nou circ de l’alegria o simplement interessar-me per allò que volen fer quan surtin al pati. A mesura que veig que aquest infant que no volia parlar es relaxa i em parla li convido a menjar, ja sigui amb un gest o iniciant jo l’acció: li dono una cullerada de iogurt perquè ell continuï, sempre continuant la conversa i fins i tot reprenent el tema del menjar relacionant-lo amb lo necessari que és per tenir molta energia per jugar al pati amb els companys.

Crec que el problema està en què si un infant no vol menjar i li insistim molt amb la paraula menjar l’únic que fem és augmentar la seva tensió i per tant la seva desgana. Tot i que sóc conscient d’aquest aspecte, se que encara ho he de treballar ja que hi ha moments en què perds una mica la paciència i ja quasi que l’intentes obligar amb paraules, cosa que mai dóna bons resultats.

Na Carme Thió (2011) al seu article El menjar més enllà de la nutrició: autonomia, autoestima, responsabilitat dóna una sèrie d'orientacions per afavorir l'actitud positiva de les criatures enfront dels menjars que coincideixen amb la meva forma de veure aquest moment. Algunes d'aquestes serien "... No forçar a menjar, millor que mengin poc que no pas que ho facin violentats i a disgust. Negociar i pactar pot ser una bona manera perquè tastin distints aliments",  (Thió, C., 2011, 44) "Escoltar l'infant quan diu que no en vol més. Si després d'insistir-hi, no canvi d'opinió, val més deixar-ho estar. El que s'hi guanya és poc i, en canvi, s'hi pot perdre molt (vòmits, disgust, el plat per terra,etc.)" (Thió, C., 2011, 45). Aquests són aspectes que hem de tenir molt presents i no caure en pràctiques com les que vaig presenciar a l’escoleta on algunes educadores obrien la boca dels infants, els tapaven el nas... una sèrie de formes violentes d’aconseguir que mengin que no serveix per a res ja que d'aquesta manera ni està gaudint del menjar ni voldrà tornar-ho a tastar. Per això, quan ara veig algun nen molt negat a menjar intento pactar amb ell "el provem i ja està o només la meitat del sandwich", sempre complint aquests pactes i respectant la seva decisió.

Com diu l'Equip de mestres de l'Escola Pública els Pinetons (2007, 22): "Entenem que aquest ha de ser un temps i un espai per a la tranquil·litat i el relaxament; per això són clau la manera com ens adrecen als nens, el to de veu que utilitzem, la nostra actitud corporal, la música, el contacte físic, el massatge...". Amb això fa referència tant al moment del menjar com de descans. Tota una sèrie de rutines que es repeteixen cada dia i que hem de cuidar molt, ja que moltes vegades la quotidianitat fa que per a les mestres, aquests moments, acabin perdent el sentit educatiu que realment tenen.


Referències

Thió, C. (2011). El menjar més enllà de la nutrició: autonomia, autoestima, responsabilitat. Revista Guix d'Infantil, 59, 44-45.

Equip de mestres de l'Escola Pública els Pinetons (2007). El temps del migdia, Revista In-fan-cia, 159, 21-24. 

martes, 13 de mayo de 2014

Rentar-se les dents, un moment per contemplar

"Muchos de los hábitos saludables comienzan siendo como un juego de imitación de las conductas de las personas mayores, con el interés que tiene para los niños y las niñas el hacer las cosas por sí mismos: aprender a vestirse, a lavarse los dientes, a comer sin ayuda, a hacer la cama, a recoger las cosas... Para conseguir incorporar esos hábitos saludables a las rutinas diarias hay que ser constantes e insistir sin desfallecer para que el proceso educativo madure y dé sus frutos" (article publicat a Educastur)
Cada dia a una escola tenen lloc una sèrie de moments considerats educatius. No obstant, i a diferència de l’escoleta, els infants de l’escola no es renten les dents mai; només els nens que es queden al menjador, després de dinar ho fan. Tot i que sóc conscient de què a Es Pratet els horaris estan més marcats que a l’escoleta i no hi ha temps per dedicar a aquesta pràctica crec que és un hàbit que s’hauria de consolidar ja que és un hàbit d’higiene molt important i del qual depèn la nostra salut dental.

Després d’esmorzar, els infants que van acabant primer comencen a jugar pels racons fins que arriben les onze i surten al pati fins les dotze. Tot i que el moment del pati és també un moment educatiu em demano si no seria més adient llevar deu minuts d’aquest per tal que els nens duguessin a terme aquesta pràctica. A més, com ja he dit hi ha nens que acaben abans d’hora d’esmorzar i aquests podrien començar a netejar-se les dents abans de l’hora del pati, la qual cosa agilitzaria el procés. Tot i que encara no he demanat els motius pels quals no es contempla aquest moment penso que aquest plantejament que proposo sí que dóna resposta a la realitat dels infants a les seves cases on, per la meva experiència, tant els professionals de la salut com els pares i mares et recorden que t’has de netejar les dents desprès de cada menjar; és a dir, que rentar-se les dents cada dia a l’aula és una forma de donar coherència al treball entre escola i família. 

A més, al principi, i per tal que tots els nens aprenguin com s’ha de fer, es podria fer de forma grupal, és a dir, amb tots els nens asseguts en cercle mirant com ho fa la mestra (neteja de les dents superiors, inferiors, dels queixals, llengua...). D’aquesta forma estaríem realitzant un treball en grup amb els valors que aquest comporta. Si a l’escoleta el que treballàvem era l’espera mentre posàvem la pasta de dents a tots els nens, per tal de començar tots junts, ara, que ja són més autònoms podríem fer-ho amb encarregats o sent cadascun qui es posés la seva pasta; en aquests casos, s’incidiria més en l’ajuda als altres, en què si un nen té dificultats per rentar-se les dents un altre s’ho expliqui.

Amb aquesta forma de tractar el moment vull fer veure que no es tracta només (que ja és important) d’una rutina sobre la higiene sinó d’un espai per fomentar la convivència, la col·laboració entre companys.

Recordem que “Las prácticas de ayuda entre iguales son interesantes porque dan valor educativo a las interacciones entre alumnos, ofrecen oportunidades de aprendizaje para los alumnos ayudados y desarrollan valores de solidaridad y sociabilidad” (Duran, 2006).

Per aquest motiu, i de la mateixa forma que passa durant altres rutines com ara l’esmorzar, s’hauria d’anar molt en compte i reflexionar sobre les nostres actuacions, ja que moltes vegades tendim a cridar l’atenció als nens per aixecar-se, canviar les cadires de lloc i seure un davant l’altre mentre es netegen les dents (això succeïa a l’escoleta), per parlar entre ells o quan establim un ritme d’acció molt pautat i ràpid per anar a fer una altra activitat, en aquest cas la sortida al pati. Si veiem més enllà del propi hàbit d’higiene, aprendrem a no tallar aquests moments, a veure el que estan aprenent amb aquestes accions que nosaltres interrompem, i només així acceptarem que els infants facin d’aquest moment, un moment educatiu.  


Referències

DURAN GISBERT, D. (2006). Tutoría entre iguales, la diversidad en positivo. Revista Aula de Innovación Educativa, 153-154

EDUCASTUR. (2007). Educar para la salud. Educar para la vida. URL: http://www.educastur.es/index.php?option=com_content&task=view&id=991&Itemid=202

jueves, 1 de mayo de 2014

Avaluem, millorem

Avui, aprofito la meva reflexió per comentar un aspecte moltes vegades oblidat: l'avaluació. 

Quan vaig començar no vaig parar molta atenció en aquest aspecte, però una vegada consultats els documents vaig veure que a la PGA hi havia un apartat on es contemplava el procés d’avaluació on s’indica que  “els docents avaluaran tant el procés d’ensenyament i el desenvolupament de capacitats per part de l’alumnat, com la seva pràctica docent. L’equip docent de cicle concretarà els criteris d’avaluació a les programacions didàctiques” (PGA CEIP Es Pratet). Tot i que es cert que a la programació de la meva aula apareix un apartat on s’indica que es realitzarà una avaluació inicial per conèixer i adaptar-se al nivell de cada infant (coneixements previs), així com una continua que permeti millorar determinats aspectes i una final, on es determina si s’han aconseguit els objectius plantejats inicialment, a la pràctica no sempre es realitzen els processos esmentats; el que si es solen realitzar són fotografies de determinats moments.

El fet que no es segueixi un enregistrament sistemàtic i objectiu sobre la pràctica dels infants i dels professors, des del meu punt de vista fa que sigui molt difícil focalitzar la mirada en un criteri concret, com per exemple la motricitat fina d’un infant, ja que són fotografies preses sense un objectiu previ marcat. Si des de l’inici no hi ha una intencionalitat de valorar algun aspecte, no crec que serveixi per a molt tenir fotografies a l’atzar de tots els nens que només es miren per seleccionar les que es posaran a les vides d’aula de final de trimestre que s’entreguen a les famílies.

A la meva aula en concret, la tutora després de les activitats analitza el que no ha sortit bé per modificar-lo en un altra sessió. Però és un mètode objectiu dependre de la seva memòria? Jo crec que tot i que li va bastant bé, ja que en diverses ocasions em diu coses com ara “t’enrecordes que a l’activitat de les taronges, no podien obrir-les tots sols? Doncs avui farem un petit tall que els doni facilitats per fer-ho”, crec que dependre del que recordes a més de ser molt subjectiu, és susceptible a l’oblit. Per això, crec que el millor seria focalitzar la mirada en determinats aspectes o infants, per exemple “avui observarem el llenguatge de na X i en X”, ja que faria que la nostra mirada tingués un objectiu i per tant, no seria una observació tan àmplia i dispersa com les que estem realitzant actualment.  

Seria necessari que el centre en general compartís la idea sobre avaluació que ens proposa Bejerano (2011), la qual consisteix en què:
 “La evaluación tiene una función de retroalimentación, ya que a la vista de los resultados, se replantean de nuevo los objetivos o cualquier otro elemento del proceso educativo, inclusive la propia evaluación. La evaluación en infantil pretenderá señalar el grado en que se van alcanzando las distintas “capacidades” del niño. No obstante, la evaluación ha de valorar no sólo el proceso enseñanza/aprendizaje, sino también la práctica docente, el alumno, al centro y a la propia administración.”
 Si fos així, a nivell general es crearia una altra dinàmica de treball que fomentaria la reflexió sobre les diferents accions que es duen a terme i que actualment tant necessiten els centres. Per poder realitzar aquest procés, i tal com es fa a la meva aula, és necessari realitzar una bona documentació, la qual implica enregistrar mitjançant diferents formats que permetin la recollida no només d’imatges sinó també de comentaris dels implicats en el procés d’ensenyament – aprenentatge.

Partint d’aquest procés de recollida de material, es produeix el procés de reflexió al qual he fet referència, on les mestres extrauran molta informació amb valor retroalimentador que els servirà per tenir una imatge ajustada de les capacitats i limitacions dels infants, que permeti ajustar futures activitats a dit nivell, així com per identificar punts forts i febles de la pròpia pràctica docent.

Una solució seria que cada tutora tingués un diari d’aula, tal com el propi centre indica a la PGA, on quedés reflectit de forma escrita l’activitat quotidiana desenvolupada a l’aula. Crec que d’aquesta forma es tindria un valuós instrument per detectar mancances o dificultats i així elaborar propostes que les treballessin. No hem d’oblidar que l’avaluació ens ha de servir per prendre decisions que afavoreixin la qualitat de l’ensenyament.

Amb aquesta reflexió no pretenc donar la idea que per a mi tot aquest procés sigui fàcil, ja que sóc conscient del treball que implica i de la gran dificultat que suposa a les aules on només hi ha una única persona (educador), ja que és gairebé impossible que un únic docent pugui atendre a tots els infants i alhora focalitzar la seva mirada i enregistrar el que observa de forma gràfica i escrita. A pesar d’això, ara, que totes les aules tenen el recolzament d’una persona de pràctiques i podrien aprofitar per dur-ho a terme, tampoc s’està fent en molts de moments. No obstant això, i a diferència de l’escoleta (no hi havia cap moment d’enregistrament), sí que hi ha altres moments en què durant les converses amb els infants la mestra els diu que apuntarà les seves idees a la llibreta i després ho transcriu per posar-lo a la porta. Encara així, crec que es tracta més d’una tasca orientada a les famílies, que no a l’aula; és a dir, que després la tutora no les aprofita per reflexionar sobre el que succeeix durant aquest moment. Suposo que darrera d’aquestes actuacions hi ha una manca de conscienciació sobre la importància d’enregistrar, avaluar, documentar i reflexionar sobre la pràctica educativa i la labor docent.

Tenint en compte que l’avaluació és una eina que ens serveix per a prendre decisions sobre el procés d’ensenyament - aprenentatge, crec que aquesta pràctica va en detriment de la qualitat d’aquest procés ja que considerar l’avaluació com a aspecte no fonamental per una bona actuació fa que la mestra no tingui una visió objectiva del procés real que s’està duent a terme. Si no portem a terme processos de recollida de informació, reflexió i canvi, continuarem amb les nostres pràctiques, sense aturar-nos tan sols a qüestionar el que estem fent. Es tracta de pensar en els beneficis que suposaria per l’educació en general, parar una mica d’atenció en analitzar les passes que donem; com diu González (2011):
“La reflexión de nuestra práctica es similar a ponernos frente a un espejo, ya que seremos capaces de observar cuál es nuestra imagen, cuál es la forma de trabajar, cuáles son los acertijos de la práctica, y hasta identificar los retos de la misma, pero a diferencia del espejo, por medio de la reflexión seremos capaces de cambiar el reflejo, hasta mejorarlo, para obtener óptimos resultados. Sí, la reflexión de la práctica docente nos prmite, como señala Freire, “repensar lo pensado” (...)”.

Referències:
BEJERANO GONZÁLEZ, F. (2011). La evaluación en Educación Infantil. Revista cuadernos de educación y desarrollo, 29.
GONZÁLEZ PULGARÓN, M.J. (2011). Importancia de la reflexión sobre la práctica. URL: http://educacion.tamaulipas.gob.mx/formacion/cursos_2011/No2/reflexi%F3n%20sobre%20la%20pr%E1ctica.pdf