Les assemblees, un moment de màxima atenció

Considero l’assemblea un dels moments més importants del dia ja que, dins l’aula pot ser la via pel descobriment de nous conceptes per part dels infants, aprofitant els comentaris del mestre, les seves explicacions o converses que sorgeixen sobre els temes quotidians de la classe.

Durant aquest moment del dia els infants tenen l’oportunitat d’expressar els seus sentiments, vivències i gustos, i treballen valors, hàbits i normes. Tot això, dóna lloc a relacions socials entre el grup que són necessàries i molt gratificants.

Per tal que tot això es pugui produir crec que hem de considerar un parell d’aspectes. Per una banda, l’espai en el qual es fa i, en segon lloc, quin és l’element motor d’aquestes.

Pel que fa a l’espai, crec que a la meva aula es pot veure com aquesta tot i que es troba a una zona il·luminada, està a un espai on les delimitacions existents, en les quals com és normal els infants es recolzen, són una mica incòmodes i conviden a realitzar altres accions: pissarra (els infants solen agafar guix i pintar), la prestatgeria amb els calaixos de les seves feinetes (obren i tanquen els compartiments), el panell amb velcros on mirem qui ha vingut i qui no (la samarreta es queda aferrada als velcros) i una altra prestatgeria on hi ha animals i peces del racó de construccions (les agafen per jugar).

Tot i que són aspectes que s’han de treballar i que els infants haurien de respectar, hem d’entendre que es tracta de nens de tres anys i que el fet de tenir tants d’elements susceptibles de captar la seva atenció fa que es dispersin fàcilment. Tot i així, crec que és més adient tenir aquestes delimitacions, encara que siguin temptadores a la distracció, que no pas un espai que no tingui cap delimitació ja que si tenim en compte la conclusió a la qual R.H. Smith (1974) va arribar a través de les seves investigacions: que els espais més amplis afavoreixen una major activitat motriu, podem veure com l’espai de la meva aula és una zona més acollidora i no tan ampla com la que hi havia a l’escoleta on vaig fer el Pràcticum I.

Espai destinat a l'assemblea de l'escoleta

Espai destinat a l'assamblea d'aquest any

Per tant, i partint de què l’assemblea es contempla a la programació com una zona tranquil·la on establir converses amb els infants, trobem que en aquest sentit sí que hi ha coherència entre el que diu el projecte educatiu i l’organització d’aquest espai malgrat que els elements delimitadors no són molt còmodes i propicien que els infants cerquin llocs on poder recolzar-se (moltes vegades es tomben o recolzen sobre companys).

En quant a la comunicació, en aquesta etapa, es posa l’èmfasi en la comprensió i expressió de la mateixa, ja que l’objectiu és que els infants aprenguin a interpretar i produir missatges dins del seu context ja que com diu el currículum “Las diferentes formas de comunicación y representación sirven de nexo entre el mundo exterior y el interior, ya que son instrumentos que hacen posible la representación de la realidad, la expresión de los pensamientos, necesidades, sentimientos y vivencias y las interacciones con los demás” (Decret 71/2008, de 27 de junio, pel qual s’estableix el currículum de l’educació infantil en les Illes Balears).

Jo em vull centrar en aquesta part, la comunicativa, ja que aquesta no resulta fàcil quan es tracta d’infants del primer cicle d’Educació Infantil (tres i quatre anys). Durant aquest moment intento evitar conductes que he vist en altres tutores o altres centres que he visitat on aquestes parlaven amb els nens oblidant-se una mica de l’edat que tenen ja que m’adono que als infants no els arriben els missatges o bé per la manca de claredat o bé per no acompanyar el missatge oral amb els reforços no verbals suficients (gestos, mirades). Tot i que en aquests moments tinc molt en compte aquests aspectes hi ha d’altres que limiten la meva comunicació amb els nens i que fan que em trobi amb problemes d’enteniment com ara embolicar-me amb la llengua o bé perquè se m’escapa el riure davant diverses situacions (incloent quan m’embusso). Pel que fa al tema de la llengua, he de dir que cada vegada són menys aquests moments ja que sempre parlo amb els nens en català (a diferència de com ho feia a l’escoleta) i això m’està fent agafar més agilitat amb aquesta llengua.

Durant aquests moments també s’afegeix un nou problema, al qual cada vegada li estic trobant solucions més eficaces: la dificultat de suscitar un interès comú de conversa. Al principi els infants parlaven de forma desordenada i espontàniament i canviaven de tema molt sovint, ja que cadascú parlava del seu “interès” personal.  A mesura que m’he anat encarregant d’aquest moment (i gràcies a les observacions que feia de la meva tutora) he anat trobant les estratègies per tal que aquests no s’interrompin o s’interessin pel que els altres diuen. Per començar, aprofito temes que en general són coneguts per tot el grup com ara anar a la platja en aquests dies. Una vegada he trobat un tema on tots poden participar els explico que no poden parlar tots a l’hora perquè no ens sentim i demano qui ho vol explicar. Una vegada seleccionat el nen intento que aquest no s’estengui massa i vaig reformulant el que va dient, acompanyant la meva narració d’un to de veu atractiu, d’emoció i dels gestos corresponents. Així intento que la majoria d’infants participin i els hi recordo constantment que no podem interrompre perquè sinó no sabem que li ha passat al nostre company (és una de les normes que ja tenen a la classe).

Tot i que les converses són cada vegada més respectuoses, és un moment en el que has de ser constant perquè els infants tenen la necessitat d’expressar-se i és difícil que adquireixin un hàbit en el qual han d’esperar; tenint en compte que la majoria són fills únics i disposen de l’atenció exclusiva dels seus familiars, sense haver d’esperar a què parlin vint-i-quatre infants més.

A pesar d’aquestes millores, he observat que la duració d’aquestes sessions no s’ha de prolongar en excés ja que els infants, de forma progressiva, van perdent l’interès. També, s’ha de tenir en compte que hi ha dies en què els infants estan molt agitats i abans d’iniciar l’assemblea haig de reconduir la seva atenció. Això, tal com vaig aprendre amb la meva tutora del Pràcticum I ho faig mitjançant cançons ja que aquestes interessen a la gran majoria i fan que aquests es relaxin i estiguin preparats per aquest moment de calma.

Per últim, dir que tot i que des de fora pot semblar un moment fàcil de portar, on infants i mestra estan asseguts parlant o cantant és un moment que com he explicat implica molts aspectes a considerar i que a més, el fet que no sigui una conversa planificada sinó que parteix d’un diàleg fruit de les intervencions espontànies dels nens de l’aula, fa que existeixi un llenguatge espontani, actiu i molt significatiu; fent així que les mestres haguem de desenvolupar una gran capacitat d’adaptació, de flexibilitat, d’imaginació i de reflexos lingüístics. 

Tenir cura dels moments quotidians (l'esmorzar)

Cada dia, a les deu i mitja aproximadament ens preparem per fer pipí, rentar-nos les mans i seiem a l’espera que els encarregats reparteixen la bosseta de l’esmorzar. Durant aquest moment, i degut a l’après durant el grau, jo intento seure amb ells sempre que puc (hi ha moments en què has d’estar de peu d’una taula a una altra) per tal de realitzar aquest moment de socialització de la forma més tranquil·la possible.

De la mateixa forma que ja vaig parlar de les estratègies que utilitzo en les converses amb els nens (entrada: estratègies per comunicar) també m’agradaria parlar d’una estratègia meva utilitzada durant aquest moment. Gràcies a l’experiència adquirida durant el meu pràcticum a l’escoleta, on de manera constant veia com determinades mestres a l’hora de menjar insistien als infants dient: “has de menjar, està molt bó, va prova-ho, menja una mica” vaig provar altres estratègies i que a dia d’avui continuo aprofitant. 

Un exemple és el diàleg amb els nens, mantenir una conversa on el focus no és que mengi ni el menjar, sinó altre tipus de situacions com ara demanar per algun tema del qual ja estaven parlant (el joc de la Wii de Mario i Luigi és  molt habitual), temes d’actualitat com ara si han anat al nou circ de l’alegria o simplement interessar-me per allò que volen fer quan surtin al pati. A mesura que veig que aquest infant que no volia parlar es relaxa i em parla li convido a menjar, ja sigui amb un gest o iniciant jo l’acció: li dono una cullerada de iogurt perquè ell continuï, sempre continuant la conversa i fins i tot reprenent el tema del menjar relacionant-lo amb lo necessari que és per tenir molta energia per jugar al pati amb els companys.

Crec que el problema està en què si un infant no vol menjar i li insistim molt amb la paraula menjar l’únic que fem és augmentar la seva tensió i per tant la seva desgana. Tot i que sóc conscient d’aquest aspecte, se que encara ho he de treballar ja que hi ha moments en què perds una mica la paciència i ja quasi que l’intentes obligar amb paraules, cosa que mai dóna bons resultats.

Na Carme Thió (2011) al seu article El menjar més enllà de la nutrició: autonomia, autoestima, responsabilitat dóna una sèrie d'orientacions per afavorir l'actitud positiva de les criatures enfront dels menjars que coincideixen amb la meva forma de veure aquest moment. Algunes d'aquestes serien "... No forçar a menjar, millor que mengin poc que no pas que ho facin violentats i a disgust. Negociar i pactar pot ser una bona manera perquè tastin distints aliments",  (Thió, C., 2011, 44) "Escoltar l'infant quan diu que no en vol més. Si després d'insistir-hi, no canvi d'opinió, val més deixar-ho estar. El que s'hi guanya és poc i, en canvi, s'hi pot perdre molt (vòmits, disgust, el plat per terra,etc.)" (Thió, C., 2011, 45). Aquests són aspectes que hem de tenir molt presents i no caure en pràctiques com les que vaig presenciar a l’escoleta on algunes educadores obrien la boca dels infants, els tapaven el nas... una sèrie de formes violentes d’aconseguir que mengin que no serveix per a res ja que d'aquesta manera ni està gaudint del menjar ni voldrà tornar-ho a tastar. Per això, quan ara veig algun nen molt negat a menjar intento pactar amb ell "el provem i ja està o només la meitat del sandwich", sempre complint aquests pactes i respectant la seva decisió.

Com diu l'Equip de mestres de l'Escola Pública els Pinetons (2007, 22): "Entenem que aquest ha de ser un temps i un espai per a la tranquil·litat i el relaxament; per això són clau la manera com ens adrecen als nens, el to de veu que utilitzem, la nostra actitud corporal, la música, el contacte físic, el massatge...". Amb això fa referència tant al moment del menjar com de descans. Tota una sèrie de rutines que es repeteixen cada dia i que hem de cuidar molt, ja que moltes vegades la quotidianitat fa que per a les mestres, aquests moments, acabin perdent el sentit educatiu que realment tenen.

Referències

Thió, C. (2011). El menjar més enllà de la nutrició: autonomia, autoestima, responsabilitat. Revista Guix d'Infantil, 59, 44-45.

Equip de mestres de l'Escola Pública els Pinetons (2007). El temps del migdia, Revista In-fan-cia, 159, 21-24. 

Convivència, estratègies per comunicar

En referència al tema de la convivència i la comunicació verbal i no verbal, m’agradaria fer menció als moments d’aula on sorgeixen conflictes i quines són les meves actuacions.

Moltes vegades no utilitzo la veu, sinó que simplement miro els infants en el moment en què estan fent una cosa que acabo de dir que a l’aula no es fa, com córrer, els miro amb semblant seriós i ells se n’adonen que això no m’està agradant. No obstant, moltes vegades a pesar de veure’m o fins i tot d’escoltar-me continuen fent-lo i en aquest moment tot i que primer ho dic unes dues vegades acabo dient “ja t’he dit dues vegades que correm al pati i a psico però a l’aula hem de caminar, ara asseuràs  una estona per pensar com juguem a l’aula” davant situacions en què un nen pega constantment dic “si no saps jugar/ estar amb els companys sense fer-los mal, estaràs tot sol aquí”. Pocs minuts més tard m’acosto per demanar perquè l’ha fet si ja sap que això no es fa, si ho tornarà a fer... però no se si aquesta és una bona forma d’actuar. Tot i que em fixo en com actuen la resta d’educadores, i agafo la majoria d’estratègies d’elles, sento que no dóna resultat ja que continuen fent-lo i ja saben el que t’han de dir exactament quan t’apropes, per això m’agradaria proposar en les reunions d’equip que es donés una xerrada sobre límits i normes ja que en concret a la meva aula, hi ha tres o quatre infants que repetidament tenen conductes disruptives que la resta acaba imitant i tant a la tutora com a mi ens serviria molt rebre suport en aquest tema.

Quan els infants no hem fan cas i riuen els hi dic “jo no estic gens contenta perquè no m’agrada que quan parlo no m’escolteu” o també quan després de no fer-me cas cerquen la meva atenció els hi dic “si tu no m’escoltes a mi, jo no t’escoltaré a tu tampoc”. En canvi, i gràcies a la reflexió feta amb la tutora de la meva aula he de parar més atenció amb aquests comentaris ja que tal com hem estudiat és millor que els missatges siguin en positiu. Així, algunes alternatives a les meves intervencions serien: "estic molt contenta quan parlo i m'escolteu" o "ara tu m'estàs parlant i jo t'escolto perquè t'estim i et valoro". 

Pel que fa la resolució de conflictes, podria classificar les meves actuacions de la següent forma:

• Si he vist qui ha fet l’acte d’agredir o llevar qualque objecte que un altre tenia (situacions més freqüents) parlo amb els dos infants, demanant a un perquè li ha llevat o pegat al seu company, si a ell li agrada quan se’l fan, si creu que això és la manera d’arreglar la situació i a l’altre que ell li ha de dir que això no li agrada, que li ha de dir al company directament. També, aprofitant les seves respostes com ara “ho he fet perquè no volia recollir” i li dic que perquè el company reculli no se li ha de pegar que només dient-lo ja l’escolta, que nosaltres ens estimem i no peguen als  companys. També, una situació que sol succeir és que un infant que ha pegat després es queixi perquè un altre li està molestant, de manera que li recordo el que havia fet i li dic “a què no t’agrada que et molestin? I perquè abans ho feies tu? t’adones de què als teus companys no els agrada que els molestis?”

•  Si no he vist el que passava i directament un nen se m’acosta plorant, penso en l’aprés l’any passat a l’assignatura de Reflexió i innovació, i evito anar cercant culpables (el que no plora) i víctimes (el que plora) ja que he vist com a l’aula molts infants peguen i quan mires ploren i diuen que els han pegat perquè saben que aniràs a cridar-li l’atenció i cerquen els seus recursos per donar-li la volta a la situació.  En aquests casos els demano que m’expliquin què ha passat tot dient que si ploren no entenc el que diuen. A més, el fet que moltes vegades un altre company ho hagi presenciat m’ajuda a cercar versions de companys que s’uneixen i expliquen el que ha passat. Un exemple va succeir l’altre dia quan un infant plorava al costat d’un altre, aquest em va dir que plorava perquè la seva mare no estava i un altre nen aliè al conflicte va dir “no, li ha mossegat”, quan vaig baixar els pantalons del nen que plorava vaig veure la marca. Quan va acabar el moment d’expressivitat motriu (on havia succeït l’acció) i els nens estaven asseguts, incloent el que plorava, vaig parlar amb tots i els hi vaig explicar perquè en J. plorava, el que havia passat, recordant les normes i aprofitant perquè veiessin la importància d’aquestes i parlant  sobre com no estava bé el que havia fet. A més, alguns infants em deien que el que ho havia fet era “MALO” i aplicant el que em vist a assignatures com Psicologia, els hi dic que ningú és dolent però que s’ha portat malament perquè ha fet mal a un company ja que com he après no hem de jutjar la persona sinó l’acció duta a terme.

En definitiva, el que faig és intentar fer partícips als nens del seu conflicte, sempre amb la meva col·laboració però emfatitzant en el fet què són ells els que han de dir-li primer al company que no li agrada o proposant alternatives al fet de compartir objectes com ara dient-los “ara ho té en X, quan jugui una estona li demanes si te’l deixa a tu i així podeu jugar els dos” o, “si els dos voleu llegir el mateix conte podeu fer-ho junts en comptes de barallar-vos per aquest”. El que mai faig perquè ja ho vàrem analitzar a la carrera és dir “dóna-li un petó o demana-li perdó” ja que amb això els infants no estan prenent consciència dels seus actes sinó fent una acció mecànica que saben que farà que la mestra els deixi anar per continuar jugant però que en el fons no senten; no podem obligar a un nen a demanar perdó si no ho sent així sinó que a través de la comunicació li hem de fer comprendre el que ha fet i perquè està mal i entre els implicats en el conflicte cercar una solució.

Un altre problema que sorgeix constantment a la meva aula és que els hi costa molt descansar després del pati. Aquest és un moment de tranquil·litat i cerco maneres d'aconseguir-la, asseient-me amb ells, fent-los massatges, intentant col·locar-los a llocs específics que evitin que dos nens que acostumen a molestar en aquest moment estiguin prop, etc. però moltes vegades no funciona ja que són pocs els que estan acostumats a quedar quiets. Per això l’altre dia els vaig dir que podien agafar un conte, el coixí i quedar-se a l’estora descansant o llegint; la tutora que estava en aquell moment (que no era la tutora d’aula) em va dir que estava molt bé aquesta forma de què descansessin perquè era la primera vegada que estaven tranquils, concentrats en els llibres (tombats o asseguts) i al dia següent va dir-me que ho tornaria a fer ella perquè li varen agradar els resultats. En aquest tema tinc una doble perspectiva; per una banda trobo que tot i que crec que he trobat una solució a la dificultat per viure el moment del descans com un moment relaxat trobo que no hem d’abusar d’aquesta estratègia ja que s’han d’acostumar a descansar amb el seu coixí i tombats però per altra banda, crec que si hi ha infants que necessiten altres recursos per aconseguir relaxar-se, encara que no es dormin perquè no donar-los? No parlem sempre de respondre a les individualitats dels infants? Si fem a tots que agafin un coixí i es tombin, estem donant resposta als estils més actius, als nens que no volen descansar en aquell moment?

Totes aquestes estratègies, les vaig començar a aprendre i treballar a l’escoleta i ara estic tornant a provar, a fer i refer actuacions, ja que el que et serveix amb un grup o uns nens no és el mateix que el que em serveix ara. Per això, valoro positivament que la mestra em deixi dur els diferents moments de l’aula, ja que estar sola davant el grup m’ajuda a posar en pràctica totes aquestes estratègies. 

Primera reunió amb les famílies

Ahir va ser la reunió amb els pares. Tot i que no era obligatòria l’assistència vaig voler assistir ja que possiblement seria l’única reunió amb les famílies que es celebraria durant les meves pràctiques al centre.

Des d’un primer moment la meva tutora es va mostrar totalment d’acord amb la meva presència i fins i tot a l’hora d’organitzar el guió de la reunió em va demanar consell. Aquesta actitud va fer que em sentís una part important de l’aula, i això m’ho va demostrar amb altres gestos com: col·locant-me una cadira al costat de la seva, dient-me abans de la reunió que jo podia intervenir i dir la meva opinió o experiència (tant pràctica com teòrica) sobre els temes tractats i, fins i tot, dedicant un punt de la reunió a presentar-me als pares oficialment. Aquest darrer aspecte va ser un dels que més integrada em va fer sentir ja que, la tutora va dir a tots els pares que tot el que jo els hi deia era fruit d’una conversa amb ella i que per tant tenia la mateixa validesa que si sortís d’ella mateixa, perquè confiava plenament en mi.

Crec que el fet de transmetre’m aquesta confiança, fa que indirectament els pares es sentin còmodes i relaxats, sabent que la nova figura que s’encarrega dels seus fills és de total confiança.

Pel que fa a la distribució, va col·locar totes les cadires formant un cercle, amb una única part buida que era on es trobava el projector. Aquesta disposició possibilitava que tots els membres ens veiéssim les cares. Aquest aspecte és molt important, i es pot comparar amb la distribució de les aules de la universitat, ja que el fet d’estar asseguts un darrera de l’altre fa que no es promogui la interacció, les relacions. Aquest es un dels ítems que crec que hauria de tenir en compte qualsevol tutora ja que a l’hora de connectar amb les famílies suposa una diferència significativa. Darrera d’aquesta consideració es troba la intenció de la mestra; és diferent voler que les famílies ajudin a construir la reunió i contribueixin al seu desenvolupament, que tenir l’intenció de transmetre informacions que les famílies només han de rebre.

En relació aquest fet, també crec que influeix l’actitud de la mestra. En el meu cas, na Vicky donava constantment pas a les intervencions, recordant en tot moment que demanessin el que volguessin, que si tenien dubtes els exposessin i que si recordaven alguna cosa més que s’hagués de parlar també ho diguessin, que segurament se li estava oblidant comentar algun ítem. Aquesta actitud tan oberta, situant-se al mateix nivell dels pares, fent-los saber que ella també s’oblida de coses o que ells com a pares poden tenir informació valuosa que aportar fa que les famílies es sentin una part molt important de l’escola. Com diu Maeztu (2006,64)“No por tener una formación para enseñar estamos en el camino idóneo siempre… Es nuestra responsabilidad hacer bien nuestro trabajo, pero también reconocer que no lo sabemos todo siempre y debemos estar abiertos a ideas, sugerencias, cambios...”

Continuant amb la relació mestra - pares, vaig poder comprovar la gran comoditat que hi havia per part de tots els familiars en relació a la tutora. Van ser múltiples les vegades que aquests li recordaven lo contents que estaven i la pena que els hi donava que l’any que ve no la tinguessin. El fet que a una reunió siguin tots els pares qui et facin saber tot això crec que és una mostra d’un treball ben fet, no només amb els nens sinó també amb les famílies ja que na Vicky està molt implicada en la realitat de cadascun i sempre dedica una estona a parlar sobre els dubtes o suggeriments que pugui tenir una família. Per exemple, els pares d’una nena que tenia les dents picades li van demanar ajuda perquè no trobaven cap dentista que volgués tractar a un infant tan petit i ella va aconseguir el número d’un que sabia que ho feia i que era molt bo. Gestos com aquests es repeteixen al llarg dels dies i demostren que família i escola van tots a una.

En quant al meu paper, dir que tot i que al inici li vaig dir a la tutora que no participaria molt perquè no sabia ben bé que comentar, a mesura que avançaven les converses anaven sortint temes on jo estava implicada, activitats que havia fet, comentaris que els nens li feien sobre mi o anècdotes que jo els contava sobre els seus fills.

A més, i aprofitant els consells apresos durant els anys d’estudis per apropar-me a les famílies, tant pràctics (he fet simulacions com si fos una tutora que parlava amb un pare, i fent de mare que tenia un fill amb problemes de parla i anava a parlar amb la seva mestra) com teòrics (ítems contemplats a assignatures com Desenvolupament Emocional, Psicologia Infantil o Desenvolupament cognitiu i lingüístic) vaig utilitzar tècniques de comunicació verbal i no verbal assertives on vaig tenir en conte la conducta no verbal com per exemple mantenir el contacte ocular directe, gestos i mans relaxades i expressió distesa; de conducta verbal com ara “Penso que...”, “que et sembla si...”; així com la conducta paraverbal: ús d’una entonació agradable, volum de la veu conversacional i respecte dels silencis. A més, vaig tenir molt en compte la forma de rebre als pares, esperant a la porta i deixant que s’acomodessin primer.

Un aspecte, que des del meu punt de vista vaig afegir a la reunió i que vaig notar a faltar per part de la tutora és el sentit de l’humor. Va haver ocasions en què es varen recordar normes o tractar temes que vaig pensar que podien incomodar a alguns pares o fer-los sentir receptors passius de la conversa i vaig decidir fer alguna intervenció més “lúdica” per trencar una mica la dinàmica excessivament formal que s’estava creant. Un exemple va ser quan la mestra va indicar als pares que no feia falta que pelessin la fruita perquè s’oxidava, jo vaig dir “imagineu que arribeu a l’hora de l’esmorzar, sense molta gana i us trobeu amb un tros de fruita negra... si ja a molts no ens fa gràcia menjar fruita i damunt la trobem amb aquesta presentació, no me la menjaria ni jo...”; intervencions com aquesta van suposar uns canvis de clima positius on vaig notar que les famílies es sentien més relaxades i incitava a altres comentaris per part d’aquestes.

Per últim, i com aspecte a destacar, la tutora del grup va recordar als pares la petició de material natural que havia fet. Tot i que va ser ella la que va explicar el motiu de la demanda i la consigna: que els infants anessin amb els pares per tal que es sentissin implicats en la creació del racó; el fet de ser una explicació que jo li havia fet a ella, una proposta meva, va fer que sentís que jo també li estava ensenyant alguna cosa a la meva tutora i això em va fer sentir especial. Tractar un tema com aquest amb el conjunt de les famílies és important si volem que entenguin com participar. No obstant, opino que també s’hauria d’haver tractar un altre tema important:  la col·laboració, entenent que aquesta va més enllà de la participació i implica que les famílies entrin dins l’aula per ensenyar alguna cosa; per exemple, es podria haver recordat com la mare d’un nen ens va venir a explicar què és la posidònia i altres aspectes interessants relacionats amb el tema. Com diu Parellada (2008, 50) “Tan sólo podremos establecer auténticos puentes de comunicación entre la escuela y las familias si éstas tienen un lugar en ella, si sienten claramente que pertenecen a ese lugar, al mismo proyecto”.

En definitiva, i tot i que sempre podem trobar aspectes a millorar com el comentat, va ser una bona forma d’apropar-me a les famílies, de conèixer a alguns pares que encara no havia vist, i de posar en pràctica les meves habilitats. Aquests esdeveniments em fan adonar-me de la importància de conèixer i guanyar-te al context que envolta al grup d’infants dels quals ens fem càrrec ja que al cap i a la fi, són ells qui quedaran amb els infants i, per tant, són un altre factor important amb el que hem de treballar, no només per “educar-los” sinó també per aprendre d’allò que a mi em falta, l’experiència de ser mare.

Referències:

MAEZTU HERRERA, B. (2006). Colaboración familia – escuela en diversidón familia – escuela en diversidad. URL:http://rodin.uca.es:8081/xmlui/bitstream/handle/10498/7774/33194713.pdf?sequence=1

PARELLADA ENRICH, C. (2008). Família. Cuadernos de pedagogía, 378, 46 – 51.

Canals de comunicació: com són d'importants?

    “La educación es una tarea compartida entre padres y educadores cuyo objetivo es la formación integral del niño y la niña. La línea de acción debe llevarse a cabo de manera conjunta, tanto el tutora como las familias tienen la responsabilidad de hacer partícipes a los otros y facilitarles toda la información necesaria para que se sientan unidos la escuela y la familia y, por lo tanto, responsables del proceso educativo de los  niños y niñas.” (Cabrera, 2009)

Des del començament de les meves pràctiques vaig veure com el que fèiem a l’aula es reflectia posteriorment en forma de documentació o a través d’una pissarra situada fora de l’aula, tot sent una informació accessible a les família; trobant-nos així davant del que es podria nomenar: un aula amb les portes obertes. No obstant, això no succeeix en totes les aules, ja que per exemple, a l’altra classe de tres anys la mestra no actualitza molt sovint la pissarra i això fa que només tinguin constància de les activitats que realitzen els pares i mares que quan vénen a pels seus fills demanen explícitament a la tutora què han fet (aspecte no molt comú).

Crec que el fet de dotar d’aquest privilegi només a les famílies que tenen temps per parar una estona no fomenta una implicació igualitària de totes les famílies en la vida d’aula. Per això, opino que és necessari que les famílies han de ser conscients de la realitat que viuen els seus fills a l’aula, fent-los així coneixedors dels continguts que treballem.

Aquesta tècnica o espai de comunicació escrita serveix per fomentar la comunicació entre les famílies i els seus fills, ja que quan arriben a cercar-los poden saber el que hem fent i així tenir un punt comú de diàleg amb els més petits. D’aquesta forma totes les famílies saben el que els seus infants han fet durant la jornada a l’escoleta, amb la possibilitat o no d’entrar a l’aula i demanar-nos més detalls sobre aquests fets. No obstant, crec que no només afavoreix la comunicació entre les famílies, els infants i nosaltres (tutora i jo) sinó que tota la comunitat educativa (pares d’altres aules, la directora i les altres educadores) tenen l’oportunitat de llegir les activitats que hem fet i demanar-nos per les que els interessen a fi de fer-les a les seves cases o a les seves aules.

A pesar de què la pissarra acompleix l’objectiu de traslladar a les famílies la pràctica a l’aula, m’agradaria reflexionar sobre aquest suport. Jo, per exemple, a les meves pràctiques anteriors vaig decidir no limitar-me a posar un cartell (que seria un suport semblant a la pissarra de guix) perquè vaig creure que si posava un element vistós i suggerent captaria més l’atenció de les persones que vénen a l’escola. Per aquest motiu vaig crear un faristol (“atril”).

Crec que sent un dels punts forts de l’escola la presència d’elements naturals, el contacte amb la natura i la importància de l’estètica a l’hora de documentar, és un motiu de pes per justificar com d’idoni seria disposar d’aquest material creat amb elements naturals, tot donant una continuïtat a la línia estètica del centre. A més, serviria per fer conscients a les persones que habiten l’escola sobre com es poden aprofitar els recursos que tenim al nostre abast i quins resultats aporten a l’estètica del mateix, podent servir així d’empenta en l’ús de materials naturals o reciclats.

A més, seria un bon suport on col·locar el llibre que entre totes les famílies estan confeccionant arrel del “Projecte d’identitats” que es du a terme actualment a la meva aula i on es narra la història de cadascun dels nens. Si aquest material es trobés a la porta, accessible a tots, incitaria a què els pares s’aturessin a mirar-lo amb els seus infants. Aquest fet, a més de fer que els infants tinguessin l’oportunitat d’explicar als adults quins són els seus companys, faria que les famílies coneguessin millor a les persones que habiten de dilluns a divendres amb els seus fills i l’entorn que els envolta, degut a la importància que aquest té en el desenvolupament dels nens (Bronfenbrenner). També seria una bona manera de què es sentin més implicades en l’elaboració del llibre ja que el fet que tots puguin veure’l fa d’empenta perquè s’animin a elaborar-lo.  

En definitiva, crec que tant el material que vaig crear com els espais destinats a traslladar la vida d’aula de què disposa la meva tutora, són elements que aporten millores quant a la comunicació del centre, reduint així les limitacions que suposa per algunes famílies no poder entrar dins l’aula per parlar amb la tutora, i fent que a la nostra aula COMPARTIR no sigui un terme que només han d’aplicar els infants.

Referències

CABRERA MUÑOZ, M. (2009). La importancia de la colaboración familia-escuela en la educación. URL: http://www.csi-csif.es/andalucia/modules/mod_ense/revista/pdf/Numero_16/MARIA_CABRERA_1.pdf