Reflexió final del blog

Proposta llavors: viure, barrejar, sentir..

Introducció:

El joc habitual dels nens tradicionalment es trobava en moltes ocasions a les cuines de les cases, on tenien a l'abast (encara que fos perquè no hi havia possibilitat de tenir joguines) cassons, atuells de cuina, coberts de fusta, embuts, arròs, fruita seca.

Aquestes situacions, tan familiars, avui dia es van perdent i resulten situacions de joc cada vegada més oblidades. Cada vegada són menys els pares i mares que dediquen cert temps a estar amb els nens a la cuina. Una cuina, d'altra banda, que ja no té les matèries primeres d'antany, sinó productes molt més manufacturats i transformats. Rarament els petits tenen la possibilitat de  jugar amb farina, arrós,  serradures o pasta, entre altres.

Les llavors són interessants en aquestes primeres edats, ja que tenen la pell de diferents tonalitats de color, degradacions de to en una mateixa peça, són dures, resistents, llises i rugoses, roden bé, tenen diferents sons i pesos, es poden transportar individualment o en munts, amb una mà o amb les dues (el que implica un coneixement de les capacitats pròpies, aplicació de la força apropiada, destresa..), o en un recipient contenidor.

Llavors que es poden xafar, obrir i inspeccionar el que tenen en el seu interior, els seus colors, sabors, noves textures, olors, la seva calidesa, la suavitat, solidesa o humitat, la taca que poden deixar o els dibuixos que es poden fer sobretot amb les més petites… Des del punt de vista visual són molt suggestives presenten gran varietat de sensacions, molta riquesa manipulativa i ofereixen diversitat de qualitats: pesos, formes, dimensions, volum, textures, colors, olors, gustos. En definitiva és un material familiar amb unes possibilitats meravelloses i emocionants. A nivell simbòlic a causa de la relació que tenen amb l'alimentació és fàcil que donin lloc a accions de “remoure el menjar”, “servir-la”, “cuinar” o “compartir el menjar”.

Sessions: un total de tres sessions. Cada taller fa una roda de tres sessions per tal que tots els infants vegin la proposta.

Agrupament: degut a què es tracta d'una proposta pel taller d'experimentació, els grups estaven formats per les dues aules de tres anys, amb un total d'uns 16 nens aproximadament (8 de cada aula)

Duració: una hora aproximadament, incloent la conversa inicial i la recollida

Espai: porxada

Materials: 

Les llavors han estat seleccionades atenent tant al seu preu com a l'estètica de les mateixes, tot triant varietats de mides diferents, colors variats i formes desiguals.

Com a material complementari hem afegit contenidors com sacs, embuts, coladors, bossetes, cistelles . A més de plats, gots, culleretes, cullerots, mantells...

Presentació dels materials:

Objectius generals i específics:

Adonar-se que creix, prenent consciencia i apreciant totes les parts del seu cos i les habilitats que va adquirint.

• Explorar i descobrir les possibilitats i limitacions del seu cos.
• Fomentar la formació d'una imatge positiva d’ells mateixos.
• Utilitzar estris (culleres, gots i diversos recipients) de manera adequada i amb moviments precisos.

Desenvolupar el gust per la manipulació i l'experimentació envers el material natural i no estructurat.

• Identificar a través del sentits les propietats de les diferents llavors (olor, color, textura, densitat).
• Descobrir i emprar les pròpies possibilitats motrius, sensorials i expressives.
• Utilitzar el material ofert amb diferents usos: simbòlic, experimental, artístic, socio-afectiu.

Comprendre el llenguatge adult i comunicar-se a través del moviment, el gest, el joc i la paraula, amb una progressiva millora del llenguatge oral.

• Relacionar-se amb els adults i amb la resta d’infants amb afecte i estima, a través del llenguatge i el gest.
• Comunicar-se i expressar-se per mitjà d’algunes paraules i la construcció de petites frases.
• Expressar els fenòmens viscuts a l’activitat com són els colors, la densitat, les textures i les formes.

Aprenentatge per descobriment:

El material natural que proposem, les llavors, afavoreix en gran mesura els següents aspectes concrets: 

• El despertar del pensament científic: discriminar lleis de la naturalesa, decidir com actuar, quin camí descobrir, què experimentar, amb uns principis observats i experimentats.
• Aviven la curiositat i les ganes d'aprendre.
• Augmenten la capacitat de control i d'actuació, per tant faciliten l'autonomia personal.
• Beneficien la recuperació de l'activitat lúdica. Els jocs de sempre estan basats en la creativitat i en la invenció de noves utilitats dels objectes.

Ens proposem estimular els sentits a través de l'experimentació directa, oferir possibilitats de descobriment, aprendre qualitats i sobretot gaudir del plaure de jugar i compartir el temps, l'espai i el material amb altres nens.

Presentació i preparació de l’activitat:

Aquesta proposta de taller la hem realitzat en Jose i jo.

Amb els materials esmentats, vàrem considerar fonamental que l'espai i la disposició del material resultés vistosa i suggerent. L'objectiu fonamental és que els colors i formes diverses de les llavors resultessin atraients per als infants per tal de motivar-los a tocar, olorar, remenar, agafar, xafar... En definitiva, una multiplicitat d'accions que afavoreixen una gran riquesa d'emocions i sensacions.

Vàrem disposar tres espais de joc amb diferents alçades. A l'estora central és on vàrem decidir que a la segona i la tercera sessió disposaríem les garrofes, ja que es tractava d'un material de majors dimensions i, per tant, necessitava més espai. Un altre espai va ser una taula, la qual vàrem ambientar amb un mantell i utensilis més casolans, relacionats amb el món del menjar i l'alimentació. Els contenidors utilitzats són propis d'una cuina real (motllos de rebosteria, paelles, cullerots...) per tal de donar realisme al taller.

Per últim, hi havia tela de sac al terra, simulant una estora, i una petita tarima que donava altra alçada.

Tots els espais, estaven provistos de l'ambientació i els estris necessaris per crear un ambient el més rural possible i amb suficients contenidors com perquè tots els infants poguessin experimentar les diverses accions a les quals les llavors: omplir, buidar, remenar, traslladar... 

Desenvolupament de l’activitat: 

Aquí em centraré en descriure les millores o canvis que vàrem introduir a les diferents sessions.

En la primera sessió els infants arribaren amb la tutora a la porxada i allà ens vàrem donar el bon dia i presentant una mica per dalt els materials vàrem començar a aixecar als nens a poc a poc per anar a l'activitat. Degut a la rapidesa del moment vàrem pensar que a les següents sessions faríem el bon dia a l'aula i una vegada al taller, explicaríem amb més detall els materials. Així ho vàrem fer i els infants varen veure una mostra dels diferents materials amb els que comptaven per jugar i, entre tots, vàrem parlar de les seves característiques: color, forma, pes, textura...

Quant a les sessions, tot i que en un principi vàrem pensar que faríem una primera amb llavors i contenidors, una segona amb llavors contenidors i garrofes (que són contenidors de llavors) i una darrera incloent fustes, al final no va ser així. Aquest canvi de decisió ho vàrem realitzar degut a què com els nens de cada sessió eren diferents, era la primera vegada que estaven en contacte amb aquesta activitat i a la segona sessió vàrem veure que anaven a les llavors, deixant les garrofes molt de banda. Per aquest motiu vàrem pensar que aquest aument progressiu de material funciona quan són els mateixos infants ja que els dona temps a familiaritzar-se amb les llavors i a les altres sessions sí que mostren més interès pels materials afegits. Així vàrem decidir no afegir les fustes, ja que a una altra proposta del taller ja havien experimentat amb aquestes i també les tenien disponibles al racó de construccions de la classe.

Així la darrera sessió va mantenir les garrofes però, per tal de cridar l'atenció dels infants vàrem col·locar-la just al centre de l'estora, i vàrem fer un camí, tot intentant cridar l'atenció dels nens. No obstant, els infants varen continuar dedicant més temps a les llavors, sent les garrofes, de la mateixa forma que a la segona sessió, una opció triada només per uns pocs infants al final de la sessió.

A pesar d'això sí que vàrem poder veure la diferència quant a interacció amb el material entre llavors i garrofes, sent aquestes darreres provocadores de moviments més amplis del cos, més enèrgics, mentre que les llavors provocaven un clima més calmat, de major concentració i precisió.

En general, durant les tres sessions els nens observen l'espai i el material abans d'anar cap a ell, això sobretot es evident en alguns infants que tenen una actitud més tímida, aproximant-se al material de manera més prudent. Observem també, altres infants que es llencen literalment a tocar i manipular. Els primers contactes amb el material són més de caire sensorial, de joc individual i tranquils, experimentant lo més bàsic del material. A mesura que ha anat avançant l'activitat s'han donat jocs de caire simbòlic, alguns infants feien "pastissos" o "cuinaven el menjar" i ens oferien els seus plats. Es podria dir que se li ha donat diferents usos al material, des de la funció sensorial i  exploratòria fins a la simbòlica i relacional.

Pel que fa al moment de la recollida, hem avisat abans de què recolliríem en deu minuts per tal de conscienciar als nens del final de la sessió. A més, els infants ens han ajudat a recollir i ho han fet realment bé, tot ficant totes les llavors dins les cistelles i els contenidors i estris a les capses que hem indicat.

Una vegada finalitzada la sessió, a l'aula hem parlat dels diferents jocs duts a terme i hem parlat de dificultats que han sorgit: ficar algunes llavors pels coladors o embuts deguts a la seva mida, transportar el material amb culleres de diferents mides... així com dels tipus de jocs realitzats. 

Documentació gràfica de les accions dutes a terme

Alguns dels moments i accions que vull destacar són els següents: 

Avaluació:

“Observar el juego forma parte del papel que debe desempeñar el educador ante éste. Se observa, se registra y se documenta para dar valor a las acciones de los niños, porque, como dice Malaguzzi, “lo que no se documenta no existe”. Se observa para aprender a mirar lo que acontece ante nuestros ojos, para que no pase desapercibido, para reflexionar y comprender, para reconocer, sacar conclusiones y darle un sentido, tanto a lo que el niño hace como a los planteamientos educativas en genera, ya que si se sabe observar, la actitud del educador cambia, se vuelve humilde, abierto a la sorpresa, menos directivo y más atento a lo que el niño ofrece, más respetuoso con la naturaleza humana, capacitada desde los primeros años de vida para ser artificie de su propia existencia, más de lo que se puede creer.” (Ruiz, A. y Abad, J., 2011)

En aquesta activitat, en Jose i jo ens hem combinat per prendre fotografies i enregistrar per escrit, per tal de poder avaluar el desenvolupament de l'activitat. És impossible que nosaltres com a observadors guardem en la nostra memòria tots els fets rellevants que ocorren amb el grup de nens durant el transcurs de la sessió. Per això és imprescindible que comptem amb instruments pràctics en els quals anotar la informació i recórrer a ella per a la posterior anàlisi. Tot i que vàrem pensar en utilitzar una taula de registre elaborada per nosaltres, després vàrem creure més oportú utilitzar el mètode que empra la mestra responsable del taller per tal de mantenir una coherència i perquè després ella pogués utilitzar les notes.  

La seva llibreta consta dels noms dels infants del taller amb un espai reservat a observacions on només apunta allò més significatiu de la sessió: si sempre juga sol, amb el mateix material o espai, si prova diferents tècniques o sempre realitza la mateixa acció, si canvia constantment de joc, etc.

A més d'aquest tipus de registre, que serien notes de camp, en Jose i Jo avaluavem el nostre treball constantment, tot dient-nos l'un a l'altre allò que no havia sortit bé o que havíem de canviar i explicant-nos coses que vèiem que tal vegada l'altre no havia vist. Aquesta informació compartida, ens feia millorar en la nostra tasca i no només es quedava en les paraules sinó que a les sessions següents o teníem en compte.

Noves propostes:

En general, hem quedat bastant satisfetes amb les observacions realitzades. Hem pogut comprovar que l'activitat els ha permès experimentar una gran multiplicitat de sensacions i emocions. Aquest material és força interessant perquè és proper als infants, és econòmic i permet als nens realitzar una gran varietat d'accions manipulatives i jocs de tot tipus.

Tal vegada, es podria aprofitar la gran curiositat que ha despertat aquest material per tal de realitzar una propera sessió amb llavors incorporant material complementari com fulles, terra o fusta. És un material que es fàcilment combinable per tal d'afavorir noves propostes de joc. Si unim terra i llavors es podria aprofitar per explicar als infants com neixen i creixen les plantes, podem plantar les llavors i podem experimentar amb les diferents sensacions que ens provoca la terra.

Anàlisis d'aula

Les nostres lletres

Tot i que sé que els infants de dos i tres anys no han d’aprendre a llegir o escriure, l’any passat, al pràcticum vaig pensar que seria una bona idea que els infants poguessin tenir un lloc on veure els seus noms i treballar amb aquests.

Primer vaig pensar en posar l’abecedari sencer però després vaig pensar que no té sentit posar lletres que no estiguin lligades amb la vida dels nens i, per tant, no resultin significatives per a ells. Així vaig decidir acotar el nombre de consonants i vocals reduint-lo a la lletra inicial de cada nom.

Aquest va ser el resultat del mural:

Ara estic al Pràcticum II, amb infants de tres i quatre anys, és a dir que continua no sent obligatori el fet de llegir i escriure. No obstant, els infants a l’assemblea, posen la data, escriuen si fa sol o núvols quan mirem el temps i altres activitats relacionades amb la lectoescriptura. És per això que quan na Vicky em va comentar la possibilitat de crear un espai amb l’abecedari jo li vaig comentar la meva experiència. En aquell moment, estava convençuda del que ja he dit: posar només les inicials dels seus noms. Na Vicky em va dir que ella també ho havia pensat però que tal vegada, el fet que no només escriguessin el seu nom suposava una nova demanda en quantitat de lletres.

Al final, va posar l’abecedari complet:

Ara, quan ja fa temps de l’elaboració d’aquest abecedari m’he parat a reflexionar sobre el mateix. Penso que tal vegada jo estava equivocada quan vaig pensar posar només les inicials dels infants ja que en aquesta edat, per part d’alguns infants, l’interès per les lletres és més gran i no només coneixen els seus noms, sinó també el d’alguna altra mestra, germans, pares... També, el fet que un nom no només estigui format per la seva lletra inicial, crec que és motiu per incloure les altres lletres. Considerant aquests factors i afegint que els infants fan activitats on escriuen paraules alienes als noms (llista de la compra, racó de les paraules dolces...) he arribat a la conclusió que posar únicament les inicials dels seus noms hauria suposat limitar el coneixement dels infants, la seva oportunitat per apropar-se a altres lletres que també estan al seu voltant. Com vàrem parlar a l’assignatura de Lectura i Escriptura en la primera Infància, no hem de privar als nens d’allò que esta al seu context immediat: cartells dels supermercats, marca de les seves galetes preferides, del suc que porten a l’escola, textos o lletres a les camisetes...

Un altre aspecte que m’agradaria destacar com a diferència entre ambdós abecedaris és la qualitat estètica dels mateixos. El primer va ser el que vaig realitzar per a l’escoleta i vaig pensar que fer un fons blanc i unes lletres grans i de colors, incitaria als nens a mirar-lo, ja que és més cridaner. El que ara hi ha a la classe, des del meu punt de vista, és una mica “avorrit” i tot i que els infants són més grans no crec que això hagi de suposar renunciar a la qualitat estètica dels materials o espais que es creen a l’aula. Considero que si el que pretenem és que els nens comencin a parar atenció en les lletres (aspecte més relacionat amb el seu nivell maduratiu que amb la nostra voluntat) hauríem de contribuir a aquest fet creant un abecedari més atractiu, que els convidi a submergir-se en el món de les lletres, a mirar-les, i sobretot, continuar amb les activitats diàries que fem a l’aula i en les quals tant les lletres com els números tenen una cabuda important.

Tot i que com he plasmat, estic convençuda de la idoneïtat de posar totes les lletres en aquest cicle, ara tinc el dubte de si vaig fer bé amb els infants de dos i tres anys en només posar les lletres inicials dels seus noms. Un dubte que esper poder resoldre a mesura que vagi adquirint experiència i mitjançant xerrades amb altres professionals que puguin orientar-me en fets com aquests.

Proposta de psicomotricitat

Les sessions de psicomotricitat al centre són realitzades per una figura que no és la tutora del grup. En canvi, nosaltres com a practicants sí que hem d’estar presents en aquests moments, la qual cosa considero totalment fonamental; de fet, en la meva opinió la tutora d’un aula hauria d’estar durant aquests moments ja que la pràctica psicomotriu inclou aspectes fonamentals en el desenvolupament dels infants que ajudaria a les mestres a fer una observació, un seguiment i, conseqüentment, donar una millor resposta a les dificultats manifestades pels diferents infants. Ara que ja portem bastant de temps amb els nostres grups, na Tanit, en Jose i jo vàrem decidir planificar tres sessions de psicomotricitat segons les necessitats i característiques del nostres grup (tres i quatre anys).

Per a les classes de tres anys hem fet una mateixa proposta, amb dos materials bases: capses de cartró i paper de periòdic. Tenint en compte el projecte de millora que vaig realitzar a l’escoleta i basant-me en la gran quantitat de possibilitats que ofereix un material fàcil de manipular i aconseguir vaig pensar que seria una bona idea poder oferir-lo als infants durant aquest moment. Entre els tres vàrem pensar que seria adient que els nens tinguessin suficient espai per jugar i per això decidírem que la sala només constaria del material esmentat. 

Com a zones destacades vàrem voler crear diferents espais:

• Una torre de capses que simulés la torre que tomben. En darrer moment vaig considerar que l’entrada al moment d’expressió motriu tombant aquesta torre provocaria impactes contra el material proposat i possiblement el destrossarien. Per això, i amb prèvia explicació sobre la fragilitat del mateix, vaig decidir que entraríem caminant.

• Una muntanya de boles de periòdic. Aquest espai, tal com vàrem pensar va ser el principal focus d’atenció a l’inici de la sessió. Les característiques d’aquesta zona varen permetre moviments més grans: els infants es ficaven dins del munt i amb les dues mans llançaven els papers cap a dalt.

• Els tres túnels. Cada túnel tenia unes característiques diferents; per una banda, hi havia un que no tenia cap tipus d’obertura, la qual cosa feia que fos un espai fosc i íntim que va permetre jocs simbòlics molts relacionats amb la nit com ara dormir. També, els infants l’han utilitzat per realitzar un joc presimbòlic, que consisteix en amagar-se; aquest joc, tal com diuen Ruiz i Abad (2011) “de todos los juegos presimbólicos, quizás sea éste el que deja ver con más claridad la idea de sentir la vivència de la presencia y la ausencia, el estar y no estar, la unión y la separación. Es un juego que se empieza muy pronto y se prolonga en el tiempo, transformándose de múltiples formes, añadiendo elementos o variantes y aumentando su dificultat en la ejecución”. 

• Un altre túnel consistia en dues capses juntes on hi havia una porta per entrar i una obertura a la part superior de la capsa. Hi ha hagut infants que han estat tota la sessió en aquestes capses o bé fent el joc d’amagar-se i altres jocs simbòlics més centrats en el món fantàstic dels cavallers, princeses, castells... La finestra superior permetia que els nens juguessin a aparèixer i desaparèixer:

 "Cuando el niño/a juega a esconderse y salir de su escondite, busca la mirada del otro; estos juegos denotan la diálectica de estar en la mirada del otro, desaparecer y volverse a encontrar con ella, en una dinámica de juego y placer extraordinaria para el niño/a y también para el adulto que comparte con él la experiencia." (Arnaiz, 2008).

• El tercer túnel, que tenia petites finestres pels costats, ha estat utilitzat pels nens com a recipient per omplir i buidar. Aquest tipus de joc, tal i com ens diuen Ruiz i Abad (2011) “son juegos que favorecen la construcción de la estructura cognitiva a través de la curiosidad y la investigación del entorno. [...] Podemos constatar que detrás de estas acciones aparentemente caóticas hay en muchas ocasiones una clara intención de realizar un proyecto, no solo por la disposición de los productos resultantes: alinear, apilar, amontonar, trasladar, etc., sino por el alto grado de implicación y esfuerzo en la tarea que realizan”.

• El camí de periòdics estirats al terra ha convidat a un contacte de tot el cos amb el material, ja que els nens es tombaven damunt d’aquest estirant les seves extremitats i amb moviments amplis lliscaven amb aquest. També els ha servit per cobrir tot el seu cos. Una acció que tal com la muntanya de boles semblava molt més emocional, una forma de sentir el material com si fos una prolongació del seu estat anímic. En concret, hi ha hagut un grup de nenes que ho han utilitzat per amagar-se sota dels mateixos.

     “Progresivamente es el propio niño el que juega a taparse los ojos con las manos o con una tela, o gira la cabeza para no ver al adulto, dando así muestras de haber comprendido el significado y la intención del juego de esconderse” (Ruiz i Abad, 2011)“El sentido de esconderse estaría en experimentar la sensación de ser importante para alguien, que te busca cuando no estás porque te echa de menos” (Ruiz i Abad, 2011) 

•  Per últim, tot i que no estava previst, vaig posar periòdics penjats a una corda que travessa la sala, tot creant un espai a una altra alçada, que requerís altre tipus de moviments més físics: saltar, botar... Aquest espai a donat joc a un treball col·lectiu molt interessant que ha consistit en diferents estratègies per agafar els periòdics; alguns infants saltaven, altres llançaven materials per tirar-lo i altres han agafat mòduls que els servien per pujar-se i agafar el material.

Un aspecte de la sessió que vull comentar ha estat una acció desenvolupada per alguns infants: trencar els 

periòdics. Malgrat que en un principi em semblava una actitud desfavorable per part dels infants, després de reflexionar i considerar que “Todo juego significa algo” (Huizinga, 1972, 12), me adonat que jugar a destruir pot estar relacionat amb el desig de separar-se i de ser un mateix, d’apartar els obstacles que impedeixen complir els objectius que ens proposem i que ajuda als nens a fiançar la seva identitat i la capacitat de decidir i elegir. Per això, si el nostre objectiu era donar resposta a les necessitats dels infants, podem afirmar que la necessitat de destruir ha estat complerta.

Tot i que he començat per parlar de la TOMBADA DE LA TORRE I DE L’EXPRESSIVITAT MOTRIU, vull reprendre el moment del RITUAL D’ENTRADA. Aquest, ha estat una combinació de l’estil utilitzat per na Marga (psicomotricista) i les meves aportacions. Primer he volgut presentar el material que hi havia en la sala, tot fent conscients als infants de la fragilitat del mateix (cartró); tot i que un infants en concret s’ha pujat dalt una de les capses, una acció  normal de conquesta de l’altura, en general tots han tingut molta cura i no han trencat les capses.

Una vegada explicades les característiques dels materials, hem parlat de les normes, però les he relacionat amb el que havíem parlat del material. Per exemple, el fet que sigui un material fràgil fa que una norma sigui que no el facem malbé ja que ha de poder aprofitar-se per tots i també per la classe de les zebres, que encara havien de fer la seva sessió. Crec que ha estat una bona forma de fer entendre als infants que les normes no les posem per gust, sinó que tenen un sentit. Aquest moment, a diferència de com ho fa la psicomotricista ho he realitzat sense música, ja que crec que estar parlant amb el soroll de la música fa que els infants s’agitin més i costi més parar atenció en el que es comenta.

Quant al RITUAL DE SORTIDA, he volgut que els infants fossin partícips en la recollida, ja que crec que és un moment que els ajuda tornar a la calma, associar que el joc ha acabat i quina millor forma que fer-ho com ho fan a qualsevol de les activitats que realitzen: recollint. Com diu Vives (2008) "Después del desorden viene el orden, por eso es necesario que el niño/a tenga la oportunidad de vivir esta dialéctica que le ayuda a reorganizar el psiquismo. Dispersar-reagrupar objetos, tomar para sí y abandonar, hacer-deshacer, ordenar-desordenar, construir-destruir, aparecer, desaparecer, vacíar-llenar son actividades que están en estrecha relación con el placer de pensar."

REPRESENTACIÓ

Aquest darrer aspecte va ser un dels que hem va mancar a l’altra sessió que vaig conduir jo. Per això en aquesta m’he controlat millor el temps per tal de què els infants tinguessin la possibilitat d’expressar verbalment el que havien fet, és a dir, d’expressar-se sense moviment. Per això, puc dir que en aquesta sessió sí que vaig tenir en compte la importància d’aquest moment com a espai que possibilita al nen prendre distància de la seva expressivitat motriu per traslladar-la a nivells més cognitius.  

Valoracions de la mestra de psicomotricitat

Tot i que el muntatge de la sala el vàrem realitzar entre els tres practicants, la sessió de la meva aula la vaig dirigir jo. No obstant, la psicomotricista va estar present i a posteriori hem va fer una valoració. En aquesta va mostrar una gran satisfacció amb el proposat, tot ressaltant el bon funcionament del moment de la conversa final (representació) ja que segons ella vaig aconseguir que cadascun dels grups de joc expliquessin respectant els torns els jocs realitzats.

A més, al principi em va comentar la possibilitat de què els nens demanessin altre material; jo li vaig explicar que en cas de necessitar un altre material oferiria les teles ja que  considerava que era un material que oferia unes possibilitats semblants i complementàries al material proposat. Aquesta demanda per part dels infants no es va produir i ella es va mostrar sorpresa per aquesta actitud, sent una mostra de com aquest material havia aconseguit captar l’atenció dels nens durant tota la sessió.

El fet de fer una valoració tan positiva de la meva proposta em va ajudar a reafirmar-me i és un  aspecte que em reforça i m’ajuda ja que a la sessió anterior, només estava la meva tutora i ja em va expressar que ella no havia anat a psicomotricitat i ho va deixar en les meves mans. Crec que  és important que ara, que estic provant diferents formes de portar els moments de la vida a l’escola hi hagi una persona que m’ajudi a fer una avaluació del que plantejo i en aquesta sessió ho he pogut obtenir.

L’única cosa que no vaig tenir en compte i que m’hagués agradat incorporar és música durant el moment de la recollida. A més crec que hauria estat una forma d’incloure una mica a la psicomotricista ja que és l’estratègia que ella utilitza perquè els infants s’asseguin.

“Quisieramos ofrecer ahora la metàfora de la caja como objeto cotidiano y universal de juego simbólico. Quizá pudiera ser relevante para presentar aspectos del concepto de símbolo desde diferentes mirades, historias y testimonios. Comparten el pensamiento de ser un objeto lúdico de poderosa evocación y fascinación que posee la dualidad del dentro-fuera o lugar y no-lugar para la experiencia del lleno y el vacío como evocación de lo corpóreo. Las cajas son cámara oscura o mínimos escenarios con una historia propia, pues preservan la memoria de lo que han contenido en algún momento y son contenedores de objetos valuosos, des de las cajas “fuertes” a las cajas “frágiles” que sirven para guardar el patrimonio infantil. Lugar que alberga nuestro principio y final, pues todo es símbolo mientras seamos caja de resonancia donde nuestra vida vibra.”

(Ruiz i Abad, 2010)

Les assemblees, un moment de màxima atenció

Considero l’assemblea un dels moments més importants del dia ja que, dins l’aula pot ser la via pel descobriment de nous conceptes per part dels infants, aprofitant els comentaris del mestre, les seves explicacions o converses que sorgeixen sobre els temes quotidians de la classe.

Durant aquest moment del dia els infants tenen l’oportunitat d’expressar els seus sentiments, vivències i gustos, i treballen valors, hàbits i normes. Tot això, dóna lloc a relacions socials entre el grup que són necessàries i molt gratificants.

Per tal que tot això es pugui produir crec que hem de considerar un parell d’aspectes. Per una banda, l’espai en el qual es fa i, en segon lloc, quin és l’element motor d’aquestes.

Pel que fa a l’espai, crec que a la meva aula es pot veure com aquesta tot i que es troba a una zona il·luminada, està a un espai on les delimitacions existents, en les quals com és normal els infants es recolzen, són una mica incòmodes i conviden a realitzar altres accions: pissarra (els infants solen agafar guix i pintar), la prestatgeria amb els calaixos de les seves feinetes (obren i tanquen els compartiments), el panell amb velcros on mirem qui ha vingut i qui no (la samarreta es queda aferrada als velcros) i una altra prestatgeria on hi ha animals i peces del racó de construccions (les agafen per jugar).

Tot i que són aspectes que s’han de treballar i que els infants haurien de respectar, hem d’entendre que es tracta de nens de tres anys i que el fet de tenir tants d’elements susceptibles de captar la seva atenció fa que es dispersin fàcilment. Tot i així, crec que és més adient tenir aquestes delimitacions, encara que siguin temptadores a la distracció, que no pas un espai que no tingui cap delimitació ja que si tenim en compte la conclusió a la qual R.H. Smith (1974) va arribar a través de les seves investigacions: que els espais més amplis afavoreixen una major activitat motriu, podem veure com l’espai de la meva aula és una zona més acollidora i no tan ampla com la que hi havia a l’escoleta on vaig fer el Pràcticum I.

Espai destinat a l'assemblea de l'escoleta

Espai destinat a l'assamblea d'aquest any

Per tant, i partint de què l’assemblea es contempla a la programació com una zona tranquil·la on establir converses amb els infants, trobem que en aquest sentit sí que hi ha coherència entre el que diu el projecte educatiu i l’organització d’aquest espai malgrat que els elements delimitadors no són molt còmodes i propicien que els infants cerquin llocs on poder recolzar-se (moltes vegades es tomben o recolzen sobre companys).

En quant a la comunicació, en aquesta etapa, es posa l’èmfasi en la comprensió i expressió de la mateixa, ja que l’objectiu és que els infants aprenguin a interpretar i produir missatges dins del seu context ja que com diu el currículum “Las diferentes formas de comunicación y representación sirven de nexo entre el mundo exterior y el interior, ya que son instrumentos que hacen posible la representación de la realidad, la expresión de los pensamientos, necesidades, sentimientos y vivencias y las interacciones con los demás” (Decret 71/2008, de 27 de junio, pel qual s’estableix el currículum de l’educació infantil en les Illes Balears).

Jo em vull centrar en aquesta part, la comunicativa, ja que aquesta no resulta fàcil quan es tracta d’infants del primer cicle d’Educació Infantil (tres i quatre anys). Durant aquest moment intento evitar conductes que he vist en altres tutores o altres centres que he visitat on aquestes parlaven amb els nens oblidant-se una mica de l’edat que tenen ja que m’adono que als infants no els arriben els missatges o bé per la manca de claredat o bé per no acompanyar el missatge oral amb els reforços no verbals suficients (gestos, mirades). Tot i que en aquests moments tinc molt en compte aquests aspectes hi ha d’altres que limiten la meva comunicació amb els nens i que fan que em trobi amb problemes d’enteniment com ara embolicar-me amb la llengua o bé perquè se m’escapa el riure davant diverses situacions (incloent quan m’embusso). Pel que fa al tema de la llengua, he de dir que cada vegada són menys aquests moments ja que sempre parlo amb els nens en català (a diferència de com ho feia a l’escoleta) i això m’està fent agafar més agilitat amb aquesta llengua.

Durant aquests moments també s’afegeix un nou problema, al qual cada vegada li estic trobant solucions més eficaces: la dificultat de suscitar un interès comú de conversa. Al principi els infants parlaven de forma desordenada i espontàniament i canviaven de tema molt sovint, ja que cadascú parlava del seu “interès” personal.  A mesura que m’he anat encarregant d’aquest moment (i gràcies a les observacions que feia de la meva tutora) he anat trobant les estratègies per tal que aquests no s’interrompin o s’interessin pel que els altres diuen. Per començar, aprofito temes que en general són coneguts per tot el grup com ara anar a la platja en aquests dies. Una vegada he trobat un tema on tots poden participar els explico que no poden parlar tots a l’hora perquè no ens sentim i demano qui ho vol explicar. Una vegada seleccionat el nen intento que aquest no s’estengui massa i vaig reformulant el que va dient, acompanyant la meva narració d’un to de veu atractiu, d’emoció i dels gestos corresponents. Així intento que la majoria d’infants participin i els hi recordo constantment que no podem interrompre perquè sinó no sabem que li ha passat al nostre company (és una de les normes que ja tenen a la classe).

Tot i que les converses són cada vegada més respectuoses, és un moment en el que has de ser constant perquè els infants tenen la necessitat d’expressar-se i és difícil que adquireixin un hàbit en el qual han d’esperar; tenint en compte que la majoria són fills únics i disposen de l’atenció exclusiva dels seus familiars, sense haver d’esperar a què parlin vint-i-quatre infants més.

A pesar d’aquestes millores, he observat que la duració d’aquestes sessions no s’ha de prolongar en excés ja que els infants, de forma progressiva, van perdent l’interès. També, s’ha de tenir en compte que hi ha dies en què els infants estan molt agitats i abans d’iniciar l’assemblea haig de reconduir la seva atenció. Això, tal com vaig aprendre amb la meva tutora del Pràcticum I ho faig mitjançant cançons ja que aquestes interessen a la gran majoria i fan que aquests es relaxin i estiguin preparats per aquest moment de calma.

Per últim, dir que tot i que des de fora pot semblar un moment fàcil de portar, on infants i mestra estan asseguts parlant o cantant és un moment que com he explicat implica molts aspectes a considerar i que a més, el fet que no sigui una conversa planificada sinó que parteix d’un diàleg fruit de les intervencions espontànies dels nens de l’aula, fa que existeixi un llenguatge espontani, actiu i molt significatiu; fent així que les mestres haguem de desenvolupar una gran capacitat d’adaptació, de flexibilitat, d’imaginació i de reflexos lingüístics. 

La importància d'estar ben informats

Fa  uns dies, quan parlàvem amb els pares sobre els horaris per deixar als infants (de onze a dotze del matí), una mare va explicar la següent situació: “a les onze i vint del matí vaig portar al meu fill a l’escola perquè havíem anat al metge i em van fer esperar fins les dotze”. Aquesta mare evidentment, estava indignada ja que estàvem dient un horari, dins el qual ella havia portat al seu fill i no se l’havien agafat. A més hi havia mares que confirmaven que elles sí que ho havien pogut deixar durant aquest horari.

Doncs, què puc llegir d’aquesta situació? S’està donant un tracte d’igualtat a totes les famílies del centre? Perquè a  unes si que se’ls obri la porta i a altres no? Durant una jornada escolar, nosaltres diem als infants frases com “has de seure com tots, has d’esperar com tots...”. Com va dir Karl Marx a les conclusions de la "Tesis sobre Fueuerbach" (circa 1860) "La mejor forma de decir es hacer"; si a un nen se’l demana que respecti les normes igual que ho ha de fer la resta però la persona què ho demana no aplica les mateixes normes a nivell de centre per a totes les famílies, està donant un bon exemple? Quins valors estem transmetent?

Aquestes situacions es van donar perquè entre les mateixes tutores del centre no tenien clares les franges horàries d’entrada d’infants durant la jornada escolar; és a dir, per una manca d’organització del centre i de comunicació entre les normes estipulades per l’equip directiu i la tutora. Tot això contradiu el principi pedagògic de l’escola que diu així “Una escola inclusiva: on es manté la inclusió com a principi d’intervenció, afavorint el sentiment de pertinença de totes les persones implicades en els grups amb els quals interactuem, des dels propis companys i companyes de feina, el nostre alumnat i les seves famílies, evitant d’utilitzar qualsevol mena d’etiquetes” (PEC CEIP Es Pratet 2013-2014).

Com pretén el centre que les famílies es sentin incloses a un lloc on el que és una norma per uns, no ho és per altres? A més, crec que com a educadors hem de donar exemple sent una mica flexibles i, tot i que per un costat, entenc que l’hora de deixar als infants és una, el fet que aquesta escola disposi d’un bidell permet que l’horari de deixar als infants sigui més flexible i més quan és per raons com anar al metge. Hem de tenir en compte que les famílies també treballen i és una “faena” que tinguin metge a les nou i hagin d’esperar fins les onze per poder tornar a deixar als infants.

No obstant, aquest tema es va parlar a un claustre i s’ha decidit que en els casos en què les famílies avisin amb antelació de situacions com aquesta el bidell els obrirà a la hora que necessiten. D’aquesta forma, tant l’escola com les famílies surten guanyant ja que, per una banda, el bidell sap a la hora exacta a la qual haurà d’estar pendent de la porta (ja que fa altres tasques al centre) i les famílies no hauran de perdre temps esperant a l’hora del pati.

Com diu Ocaña (2008) “Son muchos los estudios que evidencian el currículo oculto que, de forma invisible, existe en las prácticas educativas, y debemos tener en cuenta cuál es el efecto discriminador que puede tener. Las educadoras y educadores sonun modelo o referente, y a través de su propio comportamiento están transmitiendo y educando en cada momento”.

És per aquest motiu, que la organització i gestió d’un centre és molt important en el seu funcionament ja que com he pogut veure, d’aquest aspecte depèn que la relació entre la família i l’escola sigui de qualitat i això, com ja sabem influeix en el procés d’escolarització dels infants; si una família no està contenta amb el tracte que rep per part de l’escola,  ho transmetrà als seus fills i aquests no veuran el centre com un lloc de creixement i enriquiment sinó com un espai discriminatori.

El fet de ressaltar aquesta situació com a negativa, és perquè m’he adonat de com si a un centre com és Es Pratet, on es produeixen cada dia reunions  de claustre a fi de transmetre a tots els nivell l’organització, gestió i ideari del centre, es produeixen esdeveniments com aquest, què estarà passant als centres on la comunicació amb l’equip directiu és molt més escassa i fins i tot quasi nul·la? És per aquest motiu que considero fonamental una estreta i bona relació de tota la comunitat educativa, on la informació estigui a disposició de qualsevol persona que “viu” la realitat del centre.

Referències: 
OCAÑA CARRASCO, R. (2008). Muévete por una educación en igualdad. URL:http://www.mueveteporlaigualdad.org/docs/educacion_en_igualdad_castellano.pdf