Tenir cura dels moments quotidians (l'esmorzar)

Cada dia, a les deu i mitja aproximadament ens preparem per fer pipí, rentar-nos les mans i seiem a l’espera que els encarregats reparteixen la bosseta de l’esmorzar. Durant aquest moment, i degut a l’après durant el grau, jo intento seure amb ells sempre que puc (hi ha moments en què has d’estar de peu d’una taula a una altra) per tal de realitzar aquest moment de socialització de la forma més tranquil·la possible.

De la mateixa forma que ja vaig parlar de les estratègies que utilitzo en les converses amb els nens (entrada: estratègies per comunicar) també m’agradaria parlar d’una estratègia meva utilitzada durant aquest moment. Gràcies a l’experiència adquirida durant el meu pràcticum a l’escoleta, on de manera constant veia com determinades mestres a l’hora de menjar insistien als infants dient: “has de menjar, està molt bó, va prova-ho, menja una mica” vaig provar altres estratègies i que a dia d’avui continuo aprofitant. 

Un exemple és el diàleg amb els nens, mantenir una conversa on el focus no és que mengi ni el menjar, sinó altre tipus de situacions com ara demanar per algun tema del qual ja estaven parlant (el joc de la Wii de Mario i Luigi és  molt habitual), temes d’actualitat com ara si han anat al nou circ de l’alegria o simplement interessar-me per allò que volen fer quan surtin al pati. A mesura que veig que aquest infant que no volia parlar es relaxa i em parla li convido a menjar, ja sigui amb un gest o iniciant jo l’acció: li dono una cullerada de iogurt perquè ell continuï, sempre continuant la conversa i fins i tot reprenent el tema del menjar relacionant-lo amb lo necessari que és per tenir molta energia per jugar al pati amb els companys.

Crec que el problema està en què si un infant no vol menjar i li insistim molt amb la paraula menjar l’únic que fem és augmentar la seva tensió i per tant la seva desgana. Tot i que sóc conscient d’aquest aspecte, se que encara ho he de treballar ja que hi ha moments en què perds una mica la paciència i ja quasi que l’intentes obligar amb paraules, cosa que mai dóna bons resultats.

Na Carme Thió (2011) al seu article El menjar més enllà de la nutrició: autonomia, autoestima, responsabilitat dóna una sèrie d'orientacions per afavorir l'actitud positiva de les criatures enfront dels menjars que coincideixen amb la meva forma de veure aquest moment. Algunes d'aquestes serien "... No forçar a menjar, millor que mengin poc que no pas que ho facin violentats i a disgust. Negociar i pactar pot ser una bona manera perquè tastin distints aliments",  (Thió, C., 2011, 44) "Escoltar l'infant quan diu que no en vol més. Si després d'insistir-hi, no canvi d'opinió, val més deixar-ho estar. El que s'hi guanya és poc i, en canvi, s'hi pot perdre molt (vòmits, disgust, el plat per terra,etc.)" (Thió, C., 2011, 45). Aquests són aspectes que hem de tenir molt presents i no caure en pràctiques com les que vaig presenciar a l’escoleta on algunes educadores obrien la boca dels infants, els tapaven el nas... una sèrie de formes violentes d’aconseguir que mengin que no serveix per a res ja que d'aquesta manera ni està gaudint del menjar ni voldrà tornar-ho a tastar. Per això, quan ara veig algun nen molt negat a menjar intento pactar amb ell "el provem i ja està o només la meitat del sandwich", sempre complint aquests pactes i respectant la seva decisió.

Com diu l'Equip de mestres de l'Escola Pública els Pinetons (2007, 22): "Entenem que aquest ha de ser un temps i un espai per a la tranquil·litat i el relaxament; per això són clau la manera com ens adrecen als nens, el to de veu que utilitzem, la nostra actitud corporal, la música, el contacte físic, el massatge...". Amb això fa referència tant al moment del menjar com de descans. Tota una sèrie de rutines que es repeteixen cada dia i que hem de cuidar molt, ja que moltes vegades la quotidianitat fa que per a les mestres, aquests moments, acabin perdent el sentit educatiu que realment tenen.

Referències

Thió, C. (2011). El menjar més enllà de la nutrició: autonomia, autoestima, responsabilitat. Revista Guix d'Infantil, 59, 44-45.

Equip de mestres de l'Escola Pública els Pinetons (2007). El temps del migdia, Revista In-fan-cia, 159, 21-24. 

Rentar-se les dents, un moment per contemplar

"Muchos de los hábitos saludables comienzan siendo como un juego de imitación de las conductas de las personas mayores, con el interés que tiene para los niños y las niñas el hacer las cosas por sí mismos: aprender a vestirse, a lavarse los dientes, a comer sin ayuda, a hacer la cama, a recoger las cosas... Para conseguir incorporar esos hábitos saludables a las rutinas diarias hay que ser constantes e insistir sin desfallecer para que el proceso educativo madure y dé sus frutos" (article publicat a Educastur)

Cada dia a una escola tenen lloc una sèrie de moments considerats educatius. No obstant, i a diferència de l’escoleta, els infants de l’escola no es renten les dents mai; només els nens que es queden al menjador, després de dinar ho fan. Tot i que sóc conscient de què a Es Pratet els horaris estan més marcats que a l’escoleta i no hi ha temps per dedicar a aquesta pràctica crec que és un hàbit que s’hauria de consolidar ja que és un hàbit d’higiene molt important i del qual depèn la nostra salut dental.

Després d’esmorzar, els infants que van acabant primer comencen a jugar pels racons fins que arriben les onze i surten al pati fins les dotze. Tot i que el moment del pati és també un moment educatiu em demano si no seria més adient llevar deu minuts d’aquest per tal que els nens duguessin a terme aquesta pràctica. A més, com ja he dit hi ha nens que acaben abans d’hora d’esmorzar i aquests podrien començar a netejar-se les dents abans de l’hora del pati, la qual cosa agilitzaria el procés. Tot i que encara no he demanat els motius pels quals no es contempla aquest moment penso que aquest plantejament que proposo sí que dóna resposta a la realitat dels infants a les seves cases on, per la meva experiència, tant els professionals de la salut com els pares i mares et recorden que t’has de netejar les dents desprès de cada menjar; és a dir, que rentar-se les dents cada dia a l’aula és una forma de donar coherència al treball entre escola i família. 

A més, al principi, i per tal que tots els nens aprenguin com s’ha de fer, es podria fer de forma grupal, és a dir, amb tots els nens asseguts en cercle mirant com ho fa la mestra (neteja de les dents superiors, inferiors, dels queixals, llengua...). D’aquesta forma estaríem realitzant un treball en grup amb els valors que aquest comporta. Si a l’escoleta el que treballàvem era l’espera mentre posàvem la pasta de dents a tots els nens, per tal de començar tots junts, ara, que ja són més autònoms podríem fer-ho amb encarregats o sent cadascun qui es posés la seva pasta; en aquests casos, s’incidiria més en l’ajuda als altres, en què si un nen té dificultats per rentar-se les dents un altre s’ho expliqui.

Amb aquesta forma de tractar el moment vull fer veure que no es tracta només (que ja és important) d’una rutina sobre la higiene sinó d’un espai per fomentar la convivència, la col·laboració entre companys.

Recordem que “Las prácticas de ayuda entre iguales son interesantes porque dan valor educativo a las interacciones entre alumnos, ofrecen oportunidades de aprendizaje para los alumnos ayudados y desarrollan valores de solidaridad y sociabilidad” (Duran, 2006).

Per aquest motiu, i de la mateixa forma que passa durant altres rutines com ara l’esmorzar, s’hauria d’anar molt en compte i reflexionar sobre les nostres actuacions, ja que moltes vegades tendim a cridar l’atenció als nens per aixecar-se, canviar les cadires de lloc i seure un davant l’altre mentre es netegen les dents (això succeïa a l’escoleta), per parlar entre ells o quan establim un ritme d’acció molt pautat i ràpid per anar a fer una altra activitat, en aquest cas la sortida al pati. Si veiem més enllà del propi hàbit d’higiene, aprendrem a no tallar aquests moments, a veure el que estan aprenent amb aquestes accions que nosaltres interrompem, i només així acceptarem que els infants facin d’aquest moment, un moment educatiu.  

Referències

DURAN GISBERT, D. (2006). Tutoría entre iguales, la diversidad en positivo. Revista Aula de Innovación Educativa, 153-154

EDUCASTUR. (2007). Educar para la salud. Educar para la vida. URL: http://www.educastur.es/index.php?option=com_content&task=view&id=991&Itemid=202

Convivència, estratègies per comunicar

En referència al tema de la convivència i la comunicació verbal i no verbal, m’agradaria fer menció als moments d’aula on sorgeixen conflictes i quines són les meves actuacions.

Moltes vegades no utilitzo la veu, sinó que simplement miro els infants en el moment en què estan fent una cosa que acabo de dir que a l’aula no es fa, com córrer, els miro amb semblant seriós i ells se n’adonen que això no m’està agradant. No obstant, moltes vegades a pesar de veure’m o fins i tot d’escoltar-me continuen fent-lo i en aquest moment tot i que primer ho dic unes dues vegades acabo dient “ja t’he dit dues vegades que correm al pati i a psico però a l’aula hem de caminar, ara asseuràs  una estona per pensar com juguem a l’aula” davant situacions en què un nen pega constantment dic “si no saps jugar/ estar amb els companys sense fer-los mal, estaràs tot sol aquí”. Pocs minuts més tard m’acosto per demanar perquè l’ha fet si ja sap que això no es fa, si ho tornarà a fer... però no se si aquesta és una bona forma d’actuar. Tot i que em fixo en com actuen la resta d’educadores, i agafo la majoria d’estratègies d’elles, sento que no dóna resultat ja que continuen fent-lo i ja saben el que t’han de dir exactament quan t’apropes, per això m’agradaria proposar en les reunions d’equip que es donés una xerrada sobre límits i normes ja que en concret a la meva aula, hi ha tres o quatre infants que repetidament tenen conductes disruptives que la resta acaba imitant i tant a la tutora com a mi ens serviria molt rebre suport en aquest tema.

Quan els infants no hem fan cas i riuen els hi dic “jo no estic gens contenta perquè no m’agrada que quan parlo no m’escolteu” o també quan després de no fer-me cas cerquen la meva atenció els hi dic “si tu no m’escoltes a mi, jo no t’escoltaré a tu tampoc”. En canvi, i gràcies a la reflexió feta amb la tutora de la meva aula he de parar més atenció amb aquests comentaris ja que tal com hem estudiat és millor que els missatges siguin en positiu. Així, algunes alternatives a les meves intervencions serien: "estic molt contenta quan parlo i m'escolteu" o "ara tu m'estàs parlant i jo t'escolto perquè t'estim i et valoro". 

Pel que fa la resolució de conflictes, podria classificar les meves actuacions de la següent forma:

• Si he vist qui ha fet l’acte d’agredir o llevar qualque objecte que un altre tenia (situacions més freqüents) parlo amb els dos infants, demanant a un perquè li ha llevat o pegat al seu company, si a ell li agrada quan se’l fan, si creu que això és la manera d’arreglar la situació i a l’altre que ell li ha de dir que això no li agrada, que li ha de dir al company directament. També, aprofitant les seves respostes com ara “ho he fet perquè no volia recollir” i li dic que perquè el company reculli no se li ha de pegar que només dient-lo ja l’escolta, que nosaltres ens estimem i no peguen als  companys. També, una situació que sol succeir és que un infant que ha pegat després es queixi perquè un altre li està molestant, de manera que li recordo el que havia fet i li dic “a què no t’agrada que et molestin? I perquè abans ho feies tu? t’adones de què als teus companys no els agrada que els molestis?”

•  Si no he vist el que passava i directament un nen se m’acosta plorant, penso en l’aprés l’any passat a l’assignatura de Reflexió i innovació, i evito anar cercant culpables (el que no plora) i víctimes (el que plora) ja que he vist com a l’aula molts infants peguen i quan mires ploren i diuen que els han pegat perquè saben que aniràs a cridar-li l’atenció i cerquen els seus recursos per donar-li la volta a la situació.  En aquests casos els demano que m’expliquin què ha passat tot dient que si ploren no entenc el que diuen. A més, el fet que moltes vegades un altre company ho hagi presenciat m’ajuda a cercar versions de companys que s’uneixen i expliquen el que ha passat. Un exemple va succeir l’altre dia quan un infant plorava al costat d’un altre, aquest em va dir que plorava perquè la seva mare no estava i un altre nen aliè al conflicte va dir “no, li ha mossegat”, quan vaig baixar els pantalons del nen que plorava vaig veure la marca. Quan va acabar el moment d’expressivitat motriu (on havia succeït l’acció) i els nens estaven asseguts, incloent el que plorava, vaig parlar amb tots i els hi vaig explicar perquè en J. plorava, el que havia passat, recordant les normes i aprofitant perquè veiessin la importància d’aquestes i parlant  sobre com no estava bé el que havia fet. A més, alguns infants em deien que el que ho havia fet era “MALO” i aplicant el que em vist a assignatures com Psicologia, els hi dic que ningú és dolent però que s’ha portat malament perquè ha fet mal a un company ja que com he après no hem de jutjar la persona sinó l’acció duta a terme.

En definitiva, el que faig és intentar fer partícips als nens del seu conflicte, sempre amb la meva col·laboració però emfatitzant en el fet què són ells els que han de dir-li primer al company que no li agrada o proposant alternatives al fet de compartir objectes com ara dient-los “ara ho té en X, quan jugui una estona li demanes si te’l deixa a tu i així podeu jugar els dos” o, “si els dos voleu llegir el mateix conte podeu fer-ho junts en comptes de barallar-vos per aquest”. El que mai faig perquè ja ho vàrem analitzar a la carrera és dir “dóna-li un petó o demana-li perdó” ja que amb això els infants no estan prenent consciència dels seus actes sinó fent una acció mecànica que saben que farà que la mestra els deixi anar per continuar jugant però que en el fons no senten; no podem obligar a un nen a demanar perdó si no ho sent així sinó que a través de la comunicació li hem de fer comprendre el que ha fet i perquè està mal i entre els implicats en el conflicte cercar una solució.

Un altre problema que sorgeix constantment a la meva aula és que els hi costa molt descansar després del pati. Aquest és un moment de tranquil·litat i cerco maneres d'aconseguir-la, asseient-me amb ells, fent-los massatges, intentant col·locar-los a llocs específics que evitin que dos nens que acostumen a molestar en aquest moment estiguin prop, etc. però moltes vegades no funciona ja que són pocs els que estan acostumats a quedar quiets. Per això l’altre dia els vaig dir que podien agafar un conte, el coixí i quedar-se a l’estora descansant o llegint; la tutora que estava en aquell moment (que no era la tutora d’aula) em va dir que estava molt bé aquesta forma de què descansessin perquè era la primera vegada que estaven tranquils, concentrats en els llibres (tombats o asseguts) i al dia següent va dir-me que ho tornaria a fer ella perquè li varen agradar els resultats. En aquest tema tinc una doble perspectiva; per una banda trobo que tot i que crec que he trobat una solució a la dificultat per viure el moment del descans com un moment relaxat trobo que no hem d’abusar d’aquesta estratègia ja que s’han d’acostumar a descansar amb el seu coixí i tombats però per altra banda, crec que si hi ha infants que necessiten altres recursos per aconseguir relaxar-se, encara que no es dormin perquè no donar-los? No parlem sempre de respondre a les individualitats dels infants? Si fem a tots que agafin un coixí i es tombin, estem donant resposta als estils més actius, als nens que no volen descansar en aquell moment?

Totes aquestes estratègies, les vaig començar a aprendre i treballar a l’escoleta i ara estic tornant a provar, a fer i refer actuacions, ja que el que et serveix amb un grup o uns nens no és el mateix que el que em serveix ara. Per això, valoro positivament que la mestra em deixi dur els diferents moments de l’aula, ja que estar sola davant el grup m’ajuda a posar en pràctica totes aquestes estratègies.